9.4 - Em vaig alegrar de la seva mort

"Jo amaria més, si plaïa a Déu, de partir d'aquest món que estar-hi llongament, car no hi haguí jamés sinó dolor e misèria, e en l'altre món no trobaré sinó que gloria." Ramon de Perellós (1)

Potser no era inevitable, que la meva mare morís quan va morir. Crec que la meva mare tenia ganes de viure, quan va morir. Encara que potser costi d'entendre, em vaig alegrar de la seva mort. Miraré d'explicar cada un d'aquests tres punts.

1- Potser no era inevitable, que la meva mare morís quan va morir.

La meva mare va morir quan es va decidir no fer més esforços per a conservar-la amb vida. Dic això, "què es va decidir", perquè de fet a ella se li va explicar, més que consultar. La decisió la vam prendre els fills, comptant també amb el parer de la seva germana, amb la que estaven molt unides. Crec que en aquell moment la idea que teníem, cadascú dels implicats, de la situació de la meva mare i de les seves possibilitats de viure, potser no era ben bé la mateixa.

Jo crec que la meva mare encara tenia opcions de sobreviure, superar aquell punt crític, tornar cap a casa i viure potser uns anys més. Potser aquestes opcions eren poques, o poquíssimes, potser inexistents, però jo crec que hi eren. Més ben dit, com que desconec si hi eren, haig de contemplar la possibilitat que hi fossin.

De fet, en aquell moment els metges no eren encara partidaris de tirar la tovallola. No tinc clar fins a quin punt la seva postura era estrictament mèdica, o en part política; és a dir, no sé si actuaven seguint una mena de protocol no escrit que, en casos, així aconsella optar per l'excés intervencionista, per tal d'evitar eventuals reclamacions "de no haver fet tot el possible" per a salvar la vida del malalt.

2- Crec que quan va morir, la meva mare tenia ganes de viure.

Quan va morir, la meva estava "en un estat alterat de la consciència", des d'un punt de vista mèdic: molt eufòrica, feliç, contentíssima, xerraire, vital, manaire...

Tenint en compte que portava més d'un any enfonsant-se progressivament en un estat depressiu, cada cop més intens i profund, se m'acudeixen un parell d'explicacions, en relació amb aquell pas tan sobtat a l'eufòria.

D'una banda, la consciència que la vida li penjava d'un fil, que la situació era excepcional, límit. D'una altra banda, l'eventual efecte d'alguna combinació del munt de medicaments que li administraven a dojo aquells dies, al quiròfan i a la UCI. O una combinació dels dos factors.

En qualsevol cas, en aquell estat, si llavors se li hagués preguntat directament, sense cap reflexió afegida (cal remarcar-ho, "sense cap reflexió afegida"), si volia que els metges seguissin intentant salvar-li la vida, estic gairebé convençut que hauria dit que sí.

3- Encara que potser costi d'entendre, em vaig alegrar de la seva mort.

Malgrat que la mort de la meva mare potser no fos del tot inevitable, malgrat la seva vitalitat i el seu estat d'eufòria en aquell últim moment, vaig estar content que es morís. Perquè em feia molta por la vida que l'esperava, a partir de llavors, en cas de sobreviure.

Per dir-ho des de la seva perspectiva religiosa de la vida i amb una mica de poesia: crec que Déu, que darrerament li anava posant proves d'una dificultat creixent (a banda de totes les que li havia anat posant al llarg de la vida), compadit dels seus patiments i de l'aspresa de la vida que li tocava viure, llavors va decidir ser misericordiós i estalviar-li el calvari que l'esperava.

Vaig estar content, a més, perquè la meva mare va morir com volia, lúcida, conscient de la imminència del seu final. Rebent l'assistència espiritual que desitjava, preparant-se cristianament per a la mort. I vaig estar també content perquè va morir amb el cap clar, repartint consells a tort i a dret als fills i als nets, tal com sempre havia dit que volia fer abans de morir. (2) (3)

Vaig estar content per més motius. Sobretot, perquè jo era molt conscient que, després d'aquells dos darrers dies inesperats d'eufòria exultant, si hagués sobreviscut, al cap de poc hauria vingut la inexorable davallada. Tant a causa del desgast provocat per l'eufòria, com per la confrontació amb la realitat que s'hauria trobat.

De l'hospital n'hauria sortit, segur, pitjor del que hi havia entrat. I si abans de l'operació ja l'espantava la perspectiva d'anar-se envellint i fent-se dependent, sens dubte s'hauria trobat que el pas per l'hospital l'havia fet davallar, de cop, uns quants graons més respecte de la seva anterior autonomia.

Viure se li hauria fet molt feixuc. La seva vida hauria sigut encara més dura que la del meu pare. Perquè el meu pare (a causa de la seva demència) suposo que moltes estones no era conscient de la seva situació, mentre que la meva mare hauria hagut de contemplar com ella s'anava consumint, com necessitava cada vegada més l'ajuda dels altres... Ella, que sempre havia volgut ajudar els altres, i que a la vegada no suportava, l'aterria, la deprimia (literalment, psiquiàtricament), que l'haguessin d'ajudar, sobretot, en tot allò relacionat amb la pròpia autonomia i higiene personal.

De vegades deia que aquesta falta d'acceptació de la seva situació, d'allò que des del seu punt de vista era la voluntat divina, era orgull, falta d'humilitat. Tenia interioritzat que això eren defectes, pecats. I aquest conflicte emocional i moral, aquest sentit de culpabilitat, feia que encara patís més. Tot feia pila en contra seu.

Per tots aquests motius, vaig estar content que llavors es morís. (4)

--
(1) Ramon de Perellós. Viatge al purgatori (ca. 1398). Edicions 62, 1988, a cura de Jordi Tiñena
(2) Després d'aquella fase eufòrica i lúcida es va iniciar l'augment progressiu de la sedació, per tal que no patís, cosa que va provocar la seva pèrdua de consciència.
(3) És cert que no va poder morir a casa, tal com també volia, però estic segur que si ella hagués hagut de triar entre els seus diferents desitjos hauria prioritzat allò que va tenir: l'assistència espiritual i l'acomiadament familiar. Una altra cosa és que potser fins i tot el morir a casa s'hauria pogut intentar; sempre ens podem capficar, amb les coses que en un moment determinat "hauríem pogut fer millor", però aquesta actitud (capficar-se amb el passat) no serveix de res, i segurament ja vam fer prou intentant gestionar el millor que vam poder aquella situació.
(4) El cert és que a partir d'un moment determinat de la seva estada a l'hospital (que ara no sé concretar), al veure com s'anava deteriorant el seu estat de forma progressiva i greu, imaginant l'escenari hostil que l'esperava si se'n sortia, vaig anar tenint aquest sentiment, aquest desig que no se'n sortís. I també és cert que llavors vaig mirar d'afavorir aquest desenllaç, procurant convèncer alguns germans indecisos. I després, junts, vam poder exigir als metges que no la mortifiquessin més i la deixessin morir en pau. De tot això no em penedeixo de res.