9.3 - La pèrdua d'intimitat
(*) "Quan em trobava bé, els últims temps també desitjava morir."Si a més de fer-te gran et fas vell, si a més de sumar anys vas perdent autonomia i et vas endinsant pel camí de la dependència, si és el cas que tens un caràcter independent aquest procés se't pot fer molt difícil d'assimilar, fins i tot intolerable. I si la dependència comença a envair els teus espais més íntims, com ara la teva higiene personal, i resulta que a més d'independent has sigut sempre una persona en aquest aspecte molt reservada, aquest nou escenari se't pot fer encara més intolerable.
Els últims anys de la vida del meu pare van ser molt durs. I no només per a ell. Quan reaccionava amb violència perquè envaíem la seva intimitat, cosa que havíem de fer a la força a causa de la seva malaltia (calia rentar-lo i canviar-lo diferents vegades al dia) la meva mare no ho vivia gens bé. I jo tampoc. Més endavant, no sé en quina mesura a causa de la seva claudicació o esgotament, o potser de l'afebliment de la seva consciència, el meu pare va deixar d'oposar resistència, i el fet de rentar-lo i canviar-lo va deixar de ser tan conflictiu.
Amb aquesta evolució, la meva mare va poder viure aquells moments d'una manera diferent, sense tanta incomoditat o por, més relaxada. De fet, a mesura que es va anar normalitzant aquella nova situació, va acabar vivint aquells moments amb bastanta naturalitat, amb una barreja de tendresa i despreocupació. El meu pare, més que el seu marit, a causa de la malaltia s'havia convertit en un subjecte d'atenció i compassió. Tota l'educació que ella havia rebut, llavors li va ser de gran utilitat, tant la visió transcendent de la vida (aquí hi estem de pas, com més patim més ens guanyem el cel, etc.), com el seu paper, en tant que dona, de cuidadora.
Jo vaig seguir un altre camí. Vaig crear-me una cuirassa, i feia el que tocava d'una manera automàtica, procurant no deixar espai ni per a les reflexions ni per a les emocions. No m'hi vaig acostumar mai. Em revoltava contra el fet que el meu pare hagués de viure aquell calvari, aquella tortura. I si ara hi penso, em costa de pensar-hi amb serenitat, sento que la incomoditat em domina. (1)
Tant el meu pare com la meva mare eren dues persones molt reservades, pel que fa a la nuesa i les funcions corporals. Entre ells, no sé quin era el grau de confiança, de naturalitat, pel que fa a aquest tema. El que sí tinc molt clar és que la malaltia del meu pare va provocar un daltabaix, que va obligar a intervenir en la seva intimitat, una invasió que a la força li havia de ser desagradable. La prova eren els crits que feia durant aquella època quan se l'havia de rentar i canviar, uns crits que sentien tots els veïns de l'escala.
La meva mare va gestionar bé aquella etapa, la va superar amb enteresa, va ser una bona cuidadora. Però una cosa és ser cuidadora, i una altra ser cuidada. I la perspectiva d'algun dia, potser, haver de ser cuidada com el meu pare, la perspectiva que algun dia violessin la seva intimitat, l'aterria. Ella no havia cuidat el meu pare amb l'esperança que, si algun dia calia, algú la cuidés a ella. En absolut. Com a cuidadora, estava disposada a tot, com a cuidada, a molt poc.
Estava disposada a deixar-se cuidar "fins a un cert punt". Per exemple, amb les eventuals atencions quotidianes dels fills o parents, en la mesura que li feien la vida més agradable. Això sí que ho agraïa (i de vegades li va faltar). Però més enllà no. Per molt que la religió l'instés a domesticar el seu orgull, o que li exaltés les pràctiques de mortificació, allò, aquella humiliació, aquella exposició, aquella falta d'intimitat, no la volia de cap manera. Ni aquella, ni en un grau més lleu.
Era independent, orgullosa, presumida, i totes les seves capes d'educació i religió eren del tot insuficients per imposar-se sobre aquells trets tan marcats del seu temperament. Per això, després d'haver viscut l'experiència del meu pare, quan pensava que algun dia podia arribar a un estat semblant (encara que no fos tan greu), i haver de passar per una experiència d'aquell tipus "com a cuidada", li venien tots els mals. La possibilitat de perdre la seva independència, i amb la pèrdua d'independència perdre la intimitat, l'espantava. (2)
I tal com ja he dit abans, quan es va anar adonant que s'acostava a aquells terrenys perillosos, quan li va anar augmentant la por, va anar relliscant un altre cop, aquesta vegada lentament, cap als estats depressius.
--
(1) M'hauria agradat que al meu pare se li hagués facilitat la mort, o com a mínim, que no se li hagués curat res, per tal d'afavorir que la mort li hagués pogut arribar amb més facilitat, més aviat. I això no es va fer: estant ja molt malament, va passar grips i pneumònies, amb motiu de les quals s'avisava el metge i se'l medicava (i alguna vegada també es va forçar l'alimentació). Haver-ne estat còmplice és un pes que arrossego.
(2) Tornar-se dependent era pitjor que la mort "si més no en el seu cas". Ho dic així perquè és obvi que, en el cas del meu pare, la meva mare no ho va raonar d'aquesta manera. Va preferir (o ho va trobar normal o inevitable) que ell visqués el màxim de temps, encara que fos d'aquella manera tan lamentable.