9.2 - El context

"La vellesa, la finitud, eren previsibles, per descomptat, estaven inscrites d'entrada en la banalitat plàcida o funesta del curs de les coses." Jorge Semprún (1)

Quan va morir la meva mare, al revisar els seus papers vaig trobar tres o quatre testaments vitals, des del promogut per la Conferència Episcopal fins a d'altres més informals (en els que de vegades també hi barrejava indicacions sobre les seves coses un cop morta). Cap d'aquests papers o documents tenia data i, llevat del de la Conferència Episcopal, ni tan sols estaven signats.

Potser l'únic aspecte coincident en tots era la referència al seu desig de morir cristianament, amb la corresponent assistència espiritual. La referència a què no se li allargués la vida de manera artificial també era habitual, però sense concretar què volia dir exactament, amb aquesta indicació.

A aquest conjunt de testaments vitals, per tal de completar el que seria el mapa dels seus desitjos sobre aquest tema, considero que cal afegir-hi els comentaris que de tant en tant feia sobre aquesta qüestió, no sempre del tot iguals (parlo dels darrers anys de la seva vida).

Aquí, l'aspecte més significatiu era l'oscil.lació entre l'acceptació, d'una banda, de la voluntat divina, fins i tot en el supòsit que impliqués les més grans penalitats, i d'una altra banda un desig o petició de misericòrdia, conseqüència d'un profund cansament, d'una necessitat de descans, expressada de vegades amb tota claredat: en aquest cas demanava a Déu que no li afegís més càrregues, que l'alleugés, que no la fes passar, per exemple, pel calvari d'incapacitats, dependències i demència que va patir el meu pare.

Tal com he dit, la postura variava, i de vegades, quan estava en la posició de l'acceptació, fins i tot manifestava el seu desig de patir calamitats encara més grans de les que patia, en la mesura que suportar-les amb resignació per a ella implicava ser millor cristiana, i així fer uns mèrits que podien afavorir la consecució dels seus desitjos (principalment sobrenaturals, relacionats amb l'aspiració d'anar al cel al morir, ella i les persones que estimava, però també terrenals, com per exemple la curació d'algun fill eventualment malalt).

El darrer any i mig de la seva vida, de forma lenta, insidiosa, va anar reapareixent el seu estat depressiu, del que n'havia estat alliberada durant uns deu anys. Va ser llavors quan, temorenca i afeblida, va anar agafant més protagonisme el seu desig de no patir més penalitats.

L'estat depressiu li feia de més mal suportar les limitacions i els mals físics, i al seu torn les limitacions i els mals alimentaven l'estat depressiu. Crec que llavors tenia bastant assumit que la seva tendència a les depressions, a més d'estar relacionada amb una predisposició seva congènita, també tenia a veure amb les circumstàncies de la seva vida.

Llavors, en aquell moment, el que més li pesava era que s'adonava que cada cop era físicament menys independent, més vulnerable i necessitada d'ajuda, i que tot això anava en augment, de forma lenta i constant. I la perspectiva de la vida que l'esperava li feia una por immensa. Pànic.

Tan gran era el seu temor que, sovint, totes les seves conviccions religioses no eren suficients per a poder acceptar serenament aquell nou escenari, malgrat desitjar moltíssim ser capaç d'acceptar-lo. Procurava no parlar-ne, perquè se n'avergonyia, ja que ho considerava una feblesa, però era tan intensa aquesta vivència que, de tant en tant, no podia evitar manifestar-la. Patia molt.

Va ser aquesta lluita o estat d'angoixa, amb la por present i creixent, la que va provocar un nou trencament dels dics que contenien la seva tendència a la depressió. I llavors va tornar a naufragar en aquell món de tristeses i falta de delit que tant l'espantava.

Aquest és el context, o part del context (diguem que "aquesta és la meva visió de part del context") en què la meva mare va morir. Va ser en aquestes circumstàncies que va decidir operar-se, perquè el ginecòleg li ho va aconsellar. Una intervenció en principi no gaire complicada; comptava tornar a casa al cap de tres o quatre dies de convalescència a l'hospital.

Però ja no va sortir de l'hospital: després de diferents complicacions i de passar tres cops pel quiròfan, va morir.

--
(1) Jorge Semprún. Ejercicios de supervivencia. Tusquets, 2016 (p. 19)