8.10 - El Cel

"Què fa falta per ser feliç? Una mica de cel blau damunt dels nostres caps, un airet tebi, la pau d'esperit." André Maurois

Tot i que sóc més aviat bastant descregut i escèptic, de tant en tant, com un joc, m'agrada imaginar-me els meus pares al Cel. És una fantasia que m'atrau perquè quan ells eren vius de vegades en parlaven, era la seva gran il.lusió: poder-hi anar al morir.

Al meu pare m'agrada imaginar-me'l damunt d'uns núvols de cotofluix, assegut en un butacó, de cara al sol, amb el seu barret de lona blanca de quan anava d'excursió, llegint l'ABC o l'Alcázar, amb una tauleta al costat amb el seu cafè, relaxat, somrient, satisfet de comprovar que al Cel tot està organitzat de forma eficient, amb disciplina, seriositat, formalitat i horaris puntuals.

No cal ni dir-ho, m'agrada imaginar-me'l amb tota la seva lucidesa, sense cap indici del seu darrer deteriorament, del gran desgavell que va acabar convertint en un mal son el final de la seva vida.

A la meva mare, quan me la imagino al Cel, me la imagino tal com era ella, fent unes quantes coses alhora. Me la imagino a la cuina, contenta de comprovar que és una cuina molt ben equipada, amb el rebost ben assortit i olles i cassoles de tota mena. Allí, mentre amb una mà potser enforna algun pastís (qui sap si de cabell d'àngel), amb l'altra va escrivint una carta a l'Abat de Montserrat, o potser a l'Observatore Romano o al Julio Anguita, ves a saber a qui... (1) Tot això, mentre segueix els diàlegs de la sèrie que estan fent per la tele (potser el Colombo o l'Ironside), o mentre intenta parlar per telèfon amb algun fill o filla, per convidar-lo a dinar (en aquest cas sense sort, perquè de moment no hi ha línia directa entre el Cel i la Terra).

M'imagino la meva mare activa, ocupada, però alhora tranquil.la, sense atabalar-se, contenta. Allunyada tant de les eufòries desbordades i devastadores com dels profunds estats depressius, d'aquelles oscil.lacions que van convertir la seva vida en "una mala nit en un mal hostal", tal com deia la seva admirada Santa Teresa.

M'agrada imaginar-los així, els dos sense la pressió de les obligacions, contents, amb bona salut, fent les coses que els agradaven.

--
(1) Julio Anguita va ser secretari general del Partit Comunista d'Espanya i coordinador general d'Izquierda Unida. Malgrat les diferències ideològiques (sobretot pel que fa al divorci, l'avortament i el laïcisme), la meva mare sovint en parlava amb simpatia, deia que coincidia molt amb les seves reivindicacions de tipus social.