8.9 - La Laia

"La memòria no és objectiva, però potser tampoc ho és la realitat, al capdavall el que existeix és la percepció que cadascú té del que va passar. (...) Quan recordem una cosa tenim la nostra versió que acostuma a ser diferent de la de les altres persones que també van presenciar l'escena." Nolasc Acarín (1)

La Laia és neta de la meva mare, ara té catorze anys. Li pregunto quin record té de la seva àvia, si és que en té algun, perquè va morir quan ella només tenia quatre anys. Diu que recorda estar asseguda amb ella, a la sala, mirant i comentant el que feien per la tele, o parlant d'altres coses. Diu que recorda l'àvia amb una actitud atenta i interessada cap a ella, i poca cosa més. Diu que en té un bon record.

Abans havia preguntat a la mare de la Laia el mateix, si sabia quin record tenia la Laia de la seva àvia, i m'havia dit que llavors la Laia era molt petita, que potser no en tenia cap. Però que ella recordava la Laia, durant alguna de les visites, a l'habitació de la nostra mare, asseguda al costat del llit: la nostra mare estirada, en silenci, apagada, a causa de la depressió, i la Laia al seu costat, al seu aire, parlant, perquè sempre ha sigut de mena xerraire.

La mare de la Laia situa l'escena al dormitori, la Laia a la sala de la tele; per a la primera l'escena és trista i sense una actitud activa per part de la meva mare, per a la segona l'escena no és trista, i la meva mare està espavilada.

Suposo que és possible que les dues tinguin raó. Potser d'uns mateixos fets o visites una es va fixar més en uns detalls, i l'altra en uns altres. Després, com que no podem estar atents a tot, aquell record cadascuna l'ha acabat arrodonint amb allò que era més coherent amb la percepció inicial. El resultat són dos records diferents, potser els dos amb el mateix tant per cent d'autenticitat. O potser, senzillament, són records de dies diferents.

Al marge del grau d'autenticitat d'un record o l'altre, és bonic que la Laia es quedés amb el record que es va quedar. Fos exactament o no com ella ho recorda, segur que és més saludable que una nena de quatre anys es quedi amb aquesta imatge amable de la seva àvia, i no amb el record d'una persona deprimida i absent.

--
(1) Nolasc Acarín. El cerebro del rey. RBA, 2001 (p. 203)