8.3 - Bons records

"Ho he vist tot clar. També ho he vist tot fosc. Que no me n'oblidi." Julio Villar (1)

Uns mesos després de morir la meva mare la Roser em va convidar a dinar. La Roser era uns quants anys més gran que la meva mare, però es conservava esplèndida, amb el cap ben clar, una actitud optimista, bon sentit de l'humor i cap limitació física important, cosa que feia que te la poguessis trobar sovint pel carrer, caminant lleugera i amb energia, com si tingués trenta anys i no els més de vuitanta que ja tenia.

Durant aquell dinar vam parlar molt de la meva mare, i me'n va fer munts d'elogis: que era una persona extraordinària, imaginativa, original, generosa, alegra, vital... La Roser havia sigut durant molts anys molt amiga de la meva mare, de manera que també havia conegut les seves diferents etapes depressives, però en els seus records la imatge que dominava era la de la vitalitat i l'alegria. En lloc de les tristeses i les tenebres, recordava la llum i l'entusiasme.

No ha sigut l'única amiga de la meva mare que me l'ha recordat així, han estat uns comentaris repetits. Tenia aquesta virtut: les seves amigues valoraven molt la manera de ser de la meva mare i en ressaltaven els aspectes més joiosos i originals. Me n'han parlat amb afecte, amb molt d'afecte. És evident que la meva mare es va fer estimar i els va deixar un bon record.

Aquest vessant de la meva mare per descomptat no m'és desconegut, però a mi se'm barreja amb altres aspectes, de manera que el resultat és una imatge més complexa, també amb ombres o arestes. Una explicació que se m'acudeix per a la visió en general sense ombres de les seves amigues és que elles segurament coneixien poc els episodis complicats.

Quan la meva mare passava per una etapa depressiva sortia el mínim de casa, només l'imprescindible, de manera que "aquella manera de ser" desesperançada i adolorida la coneixia bé la família (la part de la família que convivia amb ella), i menys la resta de la gent. El que sí era més fàcil que poguessin conèixer les amigues eren els esclats d'eufòria, però en aquestes fases, al marge d'anar accelerada i esbojarrada (cosa que també tenia la seva part simpàtica) potser fora de casa no tenia tant la tendència a ser invasiva que tenia llavors amb la família. És només una hipòtesi, per tal de trobar una explicació coherent.

Una altra explicació podria ser aquesta. La meva mare a casa tenia un paper assignat, associat a diferents responsabilitats, cosa que no afavoria que pogués tenir comportaments despreocupats. En canvi, fora de casa, sense marit ni fills a la vora, sense responsabilitats, no s'havia de contenir tant, es podia deixar anar més.

És probable que en l'entorn de les seves amigues se sentís més lliure, no se sentís tan jutjada, a diferència de a casa, on crec que tenia la sensació de no satisfer les expectatives que s'havien dipositat en ella.

Fos pel motiu que fos, el cas és que la meva mare va deixar molts bons records entre les seves amigues.

--
(1) Julio Villar. Viaje a pie. Editorial Juventud, 1986 (p. 67)