Depressions i tallarines

8.2 - Nétes i néts

"És alta, rossa, matinera, guapa, simpàtica, segons com poètica, i cristiana. Li agrada llevar-se aviat, cosir, banyar-se quan l'aigua està freda i explicar coses de Déu. Jo amb ella aprenc moltes coses. A mi m'agrada molt perquè és molt simpàtica."

Aquest text, d'una néta de la meva mare, formava part d'un quadern que, coordinat per una germana meva, li vam regalar a la meva mare quan va fer setanta anys; tots els fills, parelles i gairebé tots els nets hi van participar d'alguna manera, amb textos o dibuixos. M'agrada el text d'aquesta neta perquè aporta una visió fresca de la meva mare; crec que la descripció és bastant representativa de com era vista, en general, pels seus néts i nétes (llavors eren ja trenta-vuit, una xifra que encara va seguir augmentant).

Com tantes àvies, la meva mare va tenir una actitud més dolça i tolerant amb els néts de la que havia tingut amb els fills, una actitud que anava acompanyada, això sí, de la seva determinació de fer apostolat (de vegades de manera força invasiva) i guiar els nets en la direcció "correcta": la de l'Església catòlica (apostòlica, romana... i interpretada a través de l'OD).

El text del capítol anterior sobre els jocs al cementiri dels nets és un bon exemple (a més de pintoresc) d'aquesta barreja de calidesa i apostolat, ja que per descomptat durant els jocs al cementiri sempre hi havia els moments adequats per fer apunts de catequesi. A més del cementiri, hi havia alguns altres espais de confluència lúdica-catequística, com les excursions pels voltants de Montserrat (per exemple abans de Nadal, par anar a buscar molsa pel pessebre), o algunes vacances a la casa que els meus pares tenien als Pirineus.

El cas és que, tal com he dit, amb els anys la meva mare es va endolcir, es va estovar una mica, va abandonar aquella intransigència tan radical i sistemàtica que l'havia caracteritzat. Es podria dir que, fins a un cert punt, va aprendre a no ser (de vegades) "del tot coherent" amb alguns dels seus principis religiosos. O més que a no ser coherent, a dissimular una mica... Però només fins a un cert punt: mai va deixar de ser del tot ortodoxa, i de vegades seguia sent "més papista que el Papa".

Aquest canvi (més gran en el pla afectuós i més relatiu en el doctrinari) va coincidir, el va afavorir, el deteriorament del meu pare i la seva consegüent pèrdua de protagonisme. Mentre el meu pare va viure, i sobretot mentre va tenir el cap clar, la meva mare va anar aprenent a fer equilibris per tal d'integrar una mica en la família alguns dels fills una mica "esgarriats" (i per tant també els corresponents nets), cosa que de vegades havia de fer d'amagat, per tal d'evitar la reprovació del meu pare.

No he fet cap enquesta exhaustiva, però per algunes converses amb els néts m'ha semblat que percebien aquesta calidesa de la seva àvia, que els fills no vam sentir tant. També coincideixen que sempre hi havia present la voluntat de fer apostolat, de manera més subtil o evident. Aquesta segona part, la de l'apostolat, a algun dels néts se li entravessava més que a d'altres, cosa que suposo que és normal: alguns dels néts han seguit el carril religiós de la meva mare, fins i tot han acabat fent-se de l'OD, i en canvi d'altres s'han allunyat de la religió. Els primers es normal que recordin amb simpatia, fins i tot amb agraïment, la complicitat de la meva mare en aquest tema.

Després, és clar, hi ha molts nets i netes que no tenen records de la seva àvia. Algun perquè llavors eren molt petits, i altrers perquè encara no havien nascut.
 


< Índex  |  ^ Amunt