7.6 - Una carta diferent

(*) "Jo reso, tu rumia".

Així acaba una carta que em va escriure la meva mare i que trobo de casualitat, buscant uns papers sense cap relació amb aquests escrits sobre ella. És un final que em desconcerta. Molt. Em desconcerta perquè el trobo insòlit, imprevisible en una carta seva. I també m'emociona.

És una carta curta. La meva mare em parla d'un problema familiar greu, que jo conec, em diu que està molt preocupada, que no sap com gestionar-lo, tot i que hi ha estat rumiant molt. Em diu que quan ens tornem a veure n'hem de parlar.

Quan va escriure aquesta carta la meva mare estava bé, ella mateixa ho diu, i part del seu neguit té relació amb el seu estat: "ara estic bé, però què passaria si amb aquest problema em torna a venir la depressió?" La perspectiva li fa por. Amb tota la raó del món, perquè el problema no és petit ni fàcil de resoldre, i imaginar-lo sumat a una depressió és una perspectiva angoixant.

Aquest "jo reso, tu rumia" de la carta que em sobta tant, més endavant, pocs anys més tard, serà el puntal de la nostra convivència, quan jo torni a casa. Quan torno, d'entrada els papers de cadascú no estan ben definits. Les rutines històriques pesen (com si enllacéssim amb vint anys abans, quan vaig marxar). De manera que de vegades ens encallem una mica, ella amb el seu paper de mare que en segons quins aspectes encara vol educar el fill; jo per la meva banda amb l'actitud de l'adolescent que abans li plantava cara. Mal començament.

Allò no anava bé, era obvi, i llavors em vaig haver de recordar i li vaig haver de recordar que ens havíem de respectar mútuament, ja que si no la convivència seria molt difícil. Sobretot, en relació amb el tema religiós, ella no havia de fer-me apostolat, i jo no havia de fer comentaris sobre la seva fe i els seus rituals.

Els dos vam ser sensats, considero que vam assimilar-ho amb molta rapidesa. De fet, no teníem més remei que aprendre la lliçó, si volíem que les coses rutllessin (és a dir, que jo pogués donar un cop de mà, que bona falta feia, amb el meu pare en l'estat que estava).

Haig de reconèixer que la seva adaptació tenia més mèrit, ja que el respecte que jo li demanava anava en contra de la seva obligació cristiana de fer apostolat. En canvi, el respecte que jo li havia de tenir era de fet una qüestió de civisme i d'afecte. De sentit comú, tenint en compte que era la meva mare, que era gran i que ja tenia la vida prou complicada.

Torno a la carta esmentada al principi. Tenia el convenciment que la meva mare sempre que escrivia alguna carta incloïa de manera més explícita o implícita, marginal o monotemàtica, una intenció moralitzant. Aquest era el record que tenia de les seves cartes. Però em trobo aquesta carta i haig de canviar de parer. I haig de recordar-me, un cop més, que totes les generalitzacions són arriscades. En aquesta carta la meva mare em demana ajuda, no em fa cap sermó, i diu que mentre no ens veiem cadascú es dediqui a allò en què creu, ella a resar i jo a intentar ser racional.