7.5 - Visions oposades

"Cap obra d'art és comparable a la veu amiga que ha acudit a temps per impedir que el cèrcol del desassossec es tanqui al teu voltant. En circumstàncies extremes només l'art de l'amistat produeix obres mestres." Rafael Argullol (1)

Hi ha familiars que pensen que la meva mare va saber viure, que sempre va fer molt el que va voler. Després de tot el que he escrit fins ara crec que és obvi que la meva opinió és, si més no en part, diferent.

Sóc conscient que de vegades la meva mare se sentia molt a gust, amb la seva vida. Llavors es podia sentir contenta i feliç sense la necessitat de fer res extraordinari, només gaudint les rutines quotidianes. Per exemple, mirant els geranis i els ciclàmens de les torretes que tenia a la finestra. De vegades la meva mare podia ser molt feliç amb ben poca cosa. També és cert el contrari, que de vegades podia ser infeliç a causa de ben poca cosa, sobretot quan les seves expectatives no eren lògiques.

Torno a agafar el fil. Crec que la meva mare va fer el que va voler... "dins del que va poder", dins dels límits que, prèviament, ella mateixa havia anat assumint. Dins dels límits que li imposaven les seves decisions i interioritzacions prèvies (el mateix que ens passa a tots). Dins d'aquests límits, dins dels ambients, expectatives i costums propis d'aquests límits, és veritat que podia donar la sensació "que feia el que volia", una sensació afavorida per la seva forma de ser dinàmica, fins i tot impulsiva, imaginativa, divertida, sorprenent.

Per exemple, a més del seu caràcter extravertit, ajudava a donar aquesta sensació de llibertat la seva forma de vestir. De vegades podia anar amb vestits bons de botigues cares, tal com li agradava al meu pare. Però d'altres vegades anava amb vestits que s'havia fet o arreglat ella (li agradava molt cosir), uns vestits que de vegades semblaven de hippy eivissenca, senzills de formes i sobris de colors, o de colors més vius, estampats o brodats...

Damunt d'aquells vestits s'hi podia posar tota mena de collarets, ja fossin collarets luxosos i cars, per exemple un penjoll amb un gran diamant, o collarets de perles falses i d'or d'imitació. O fets de petxines recollides a la platja, de pinyols, de plomes de periquito... De tota mena. Era una manera de guarnir-se que per descomptat sorprenia la gent amb qui es relacionava, gent en general bastant convencional. A més, es posés el tipus de vestits i collarets que es posés, sempre ho duia amb gràcia, amb una gran elegància.

Vestits, collarets, costums poc habituals com anar a punta de dia a la platja, extraversió, simpatia, la sort de tenir dones que l'ajudaven amb les feines de la casa, i que per tant li permetien estones lliures, alguns viatges amb el meu pare, les visites regulars a les seves amigues, les escapades a la casa dels Pirineus, la seva correspondència amb un munt de gent... (2)

Tot això que he exposat és cer. Llavors, per què, tal com he dit abans, la meva visió de la seva vida és diferent de la d'aquelles persones que consideren que sempre va tenir molta llibertat per fer el que volia, i que, en conjunt, tot li va anar raonablement bé?

¿Per què jo penso que en la vida de la meva mare, a més de les satisfaccions i alegries, també hi va haver molta frustració, tanta, que penso que aquesta frustració i tristesa poden ser la principal explicació de les seves depressions? És que la meva és una visió carregada de prejudicis, esbiaixada, distorsionada, tirant a pessimista, mentre que altres persones són més objectives i optimistes? És potser només una qüestió d'on posa cadascú l'accent?

O és que potser jo també tinc en compte alguns aspectes de la seva vida que altres persones de la família potser ignoren... o que potser prefereixen ignorar-los?

--
(1) Rafael Argullo. El caçador d'instants. Destino, 1996 (p. 88)
(2) M'he referit a les dones de fer feines. No van ser només una ajuda sinó també una constant font de maldecaps per a la meva mare, sobretot quan vivien a casa, cosa que durant molts anys va ser l'habitual.