7.4 - Resistir o claudicar

"És molt discutible la llibertat d'elecció. ¿Pot algú prendre una decisió lliure quan ha viscut sota la dominació d'uns determinats patrons culturals?" Gemma Lienas (1)

Continuo amb el tema encetat abans. Havia dit que potser va ser una qüestió d'atzar, el fet que la vida de la meva mare, a partir d'un moment determinat, s'hagués anat encarrilant com es va encarrilar. Tanmateix, també hi ha motius per pensar que l'atzar no ho explicaria tot.

El cas és que la meva mare tenia caràcter, però no tenia la seguretat ni el grau de determinació de Santa Teresa, o de la Katharine Hepburn. Ni tampoc, per exemple, la força indòmita de la pintora i escriptora Leonora Carrington (1917-2011), de qui Fernando Savater diu:

"No devia ser fàcil intentar domar aquella egua brava de pura raça (...) Ella, per descomptat, no ho va consentir." (2)

I és que la meva mare tenia caràcter, però segurament menys que aquestes dones. Era reivindicativa, però també menys que elles. I sobretot, sobretot això, a diferència de la Leonora Carrington i la Katharine Hepburn, la meva mare era respectuosa amb les jerarquies (religioses i socials). El resultat va ser que elles no van acabar sotmeses, i la meva mare sí.

Un altre exemple. La meva mare no tenia tampoc la seguretat ni la determinació que un segle abans ja tenia la sufragista i abolicionista Elizabeth Cady Stanton (1815-1902), la qual, en el moment de casar-se, ja no va voler assumir cap rol subaltern en relació amb el seu marit:

"Malgrat tot, com en la majoria d'ocasions, la voluntat de l'Elizabeth va prevaldre, i el maig de 1840 els va casar un clergue que va quedar desconcertat (...) davant la insistència de l'Elizabeth d'eliminar la paraula 'obeir' de la cerimònia." Laurel Thatcher Ulrich (3)

La possibilitat que la meva mare, quan es va casar, hagués volgut imposar alguna cosa així era inimaginable. Hi havia límits que ni es plantejava que pogués arribar a desafiar. Era reivindicativa, "però fins a un cert punt". I aquestes diferències de grau de clarividència i determinació (en relació amb, per exemple, l'Elizabeth Cady Stanton, la Katharine Hepburn, la Leonora Carrington o altres dones semblants a elles), expliquen en bona part per què, malgrat el seu caràcter i el seu esperit d'independència, la vida li va anar com li va anar.

En un entorn més obert i més lliure, no tan advers, la meva mare segurament sí que hauria estat capaç de reivindicar-se, de fer valdre els seus anhels de llibertat. Però en el context difícil d'aquells anys (amb el pes del patriarcat històric agreujat pel nacionalcatolicisme), les circumstàncies la van superar.

D'altra banda, el cert és que quan la meva mare es va casar de Leonores i Katharines (contemporànies seves) n'hi havia alguna, però poques. Eren les excepcions. El que abundaven eren les dones que, de grat o per força, s'acabaven sotmetent. Perquè anar a contracorrent en una societat tan masclista com aquella no era fàcil.

No en va sortir indemne. Quan es té un caràcter independent, el grau de malestar que provoca la subordinació forçada és proporcional a la intensitat d'aquest caràcter independent. Com més fort és el caràcter independent d'algú, més danyada queda la persona, si acaba sotmesa.

La meva mare no era tan crítica i rebel com la Leonora Carrington, o la Katharine Hepburn, o l'Elizabeth Cady Stanton. No ho era tant, però tampoc era submissa de mena. I per això el preu que ella va pagar al sentir-se constrenyida va ser elevat.

"Desbordada per les obligacions familiars, contrariada en les aspiracions personals, només trobava veritable respir/refugi en la malaltia (...) expressava amb el seu cos les frustracions que no gosava confessar als qui l'envoltaven i que sobretot no es volia confessar a ella mateixa." Christiane Collange (4)

--
(1) Pornografia i vestits de núvia. Editorial Empúries, 2007 (p. 114)
(2) Fernando Savater, pròleg de Memorias de abajo, de Leonora Carrington. Siruela, 1995
(3) Las mujeres que se portan bien no suelen hacer historia. Nabla Ediciones, 2008 (p. 53). En el llibre surten diferents cites de l'Elizabeth, com aquesta: "De fet, em feia la impressió que tots els llibres ensenyaven el lideratge 'per ordre diví' de l'home, tot i que la meva ment no va arribar mai a cedir davant d'aquesta heretgia." (p. 51)
(4) 'Jo, la teva mare'. Alta Fulla, 1985 (p. 144)