7.2 - La meva àvia materna

(*) "Per què, Déu meu, per què no puc donar una vellesa dolça a la meva mare, si en tinc tantes ganes?"

La meva mare admirava molt el seu pare i, en canvi, no valorava tant la seva mare. Crec que era tan exagerada l'admiració cap a ell com poc equànime la crítica o severitat cap a ella. Aquesta percepció polaritzada va durar tota la vida; també es va mantenir, i potser fins i tot amplificar, quan el meu avi va morir, quaranta anys abans que morís la meva àvia.

El meu avi no el vaig conèixer, va morir quan jo tenia dos anys. No en tinc records, només els de coses que m'han explicat. Crec que era una persona amb algunes ombres (relacionades amb la seva vida pública, no amb la família), damunt de les quals els seus fills s'han estimat més passar de puntetes. Era una persona que podia enlluernar fàcilment, a causa del seu reconeixement públic com a polític i artista (a més de la seva posició social com a fabricant).

No sé l'origen de la mala relació que hi havia entre la meva mare i la meva àvia, però suposo que la meva mare hi tenia alguna cosa a veure, en la mesura que de vegades era molt invasiva i autoritària. La meva àvia no era així. La meva àvia era convencional, donava importància a les normes de cortesia, es preocupava "pel què diran", i de vegades per aquestes coses es feia una mica pesada. Si no estaves atent, et podies despistar i quedar-te només amb aquesta imatge superficial d'ella.

Si hagués de fer un resum de la forma de ser de la meva àvia diria que, sobretot, era una bona persona. Amb els seus convencionalismes de vegades una mica carregosos, però que mai interferien amb la seva manera de ser essencialment bondadosa. Una actitud que no es limitava a la família; per exemple, les minyones, i les treballadores de la fàbrica familiar, en tenien una bona opinió.

La meva àvia el que volia era que hi hagués pau, que no hi hagués conflictes, i per tal d'aconseguir-ho es podia sacrificar, acceptant de vegades situacions que no l'afavorien. Les assumia amb l'esperança que d'aquesta manera fos més fàcil mantenir aquella pau familiar que ella volia (i que de vegades potser era "una pau que només era por", com en la cançó del Raimon). (1)

La meva mare no era així, era de naturalesa guerrera, i potser per això, per aquesta manera de ser tan diferent de la de la meva àvia, hi tenia una relació complicada. S'estimaven, però la seva relació no era sempre fàcil. Quan no ho era, patien les dues, la meva àvia a causa de la duresa o les exigències de la meva mare, i la meva mare perquè tampoc se sentia a gust comportant-se així.

Fins fa poc no hi havia pensat, en la meva àvia, com a personatge d'aquest relat. I ara m'ha sobtat, adonar-me d'aquest oblit. La meva àvia, sempre en un segon pla. I amb l'ai al cor. Perquè tenir una filla que de vegades està tan malament, atrapada en una tristesa tan absoluta, una filla que només veu negror al seu voltant, ha de ser molt dur. Veus que passen els dies, els mesos, els anys, i que aquests episodis es van repetint. Per a una mare tot això ha de ser molt difícil.

I quan aquests episodis passaven venien els altres, els enèrgics, amb la meva mare autoritària i manaire, invasiva, exigent, repartint ordres a tort i a dret, convençuda de la seva veritat absoluta... Quan estava en aquest estat, a banda dels fills petits, suposo que la persona més vulnerable, la més incapaç de defensar-se, la més acostumada a anar entomant el que calgués, era la meva àvia.

A la meva àvia també m'hauria agradat haver-la tractat amb més atenció, amb més afecte, amb més tendresa. Per sort, com a mínim al final de la seva vida, quan ella ja era molt gran, vaig tenir l'oportunitat de començar a aprendre'n una mica.

--
(1) La de la meva mare no era l'única relació difícil que havia de gestionar la meva àvia, però això ja són altres històries.