7.1 - Els embarassos

(*) "Els embarassos sempre van ser feliços. Ho sabia a l'instant. Quan em quedava embarassada, es produïa un 'clic' i, automàticament, em convertia en la dona més feliç del món. Poc després em fallava la regla, però jo ja sabia que estava embarassada des del primer dia, i quan em fallava la regla ja havia deixat la medicació i estava neta de química, per tal de no perjudicar el nen. Segurament era cosa de les hormones, no vaig esforçar-me per trobar-hi l'explicació."

La meva mare sovint parlava d'aquesta coincidència. D'altra banda, és evident que no sortia de les depressions només quan es quedava embarassada, sinó que en va sortir en molts altres moments, tant durant els seus anys fèrtils com, òbviament, més tard.

En qualsevol cas, el que és indiscutible és que tot el relacionat amb els seus embarassos per a ella era molt important.

S'havia casat amb un home que l'entenia poc (la seva forma de ser, les seves necessitats), i que alhora pensava que ella havia de ser diferent de com era. Amb el pes d'aquesta falta d'acceptació i de reconeixement, l'opció de la maternitat va ser com una taula de salvació: tenir fills "sí que ho sabia fer". De manera que, tenir-ne "tants com Déu volgués", era una manera de guanyar-se el reconeixement religiós i social. I, per tant, també del seu marit.

Per descomptat, el context influia molt. Llavors les famílies nombroses eren posades com a model tant per part de l'Església com de l'Estat, es feien reconeixements públics a les famílies de molts fills, es donaven premis a la natalitat... Amb alguna d'aquestes famílies "premiades" els meus pares hi tenien relacio. (1)

(*) "Segurament no dec ser molt normal, perquè ara molta gent té por de tenir fills, i jo no en vaig tenir mai (...) com més fills millor, perquè donar vida és l'acte més grandiós de tots."

Després dels naixements, desapareixia aquella sensació de joiosa excepcionalitat. Tornava la normalitat prèvia. Es fonia aquell sentiment de la seva importància absoluta mentre era mare gestant.

D'altra banda, i no sé per quins motius, em sembla que no donava el pit gaire temps. No sé si tenia relació amb el fet que, llavors, la llet en pols tenia molt bona consideració, fins i tot superior a la de la llet materna. El cas és que era un altre factor que feia que, després del naixement, el seu protagonisme fos menor. I tornava la foscor:

(*) Al cap de pocs dies de néixer el nen tornava la depressió." (2)

La importància que la meva mare donava al fet de tenir fills era tan gran que de vegades semblava una obsessió. En relació amb aquest tema hi ha un fet curiós. Quan va néixer el meu germà petit, el meu pare va decidir que no tindrien més fills, perquè el part va ser molt complicat. Ho va decidir ell, i la meva mare ho va assumir, però no de bon grat. Ella, malgrat l'ensurt d'aquell part i la possibilitat que nous embarassos també poguessin ser complicats (tenint en compte que ella cada vegada era més gran), volia seguir tenint fills. (3)

A partir de llavors, potser com a símbol d'aquell nou fill que ja no tindria, el meu pare va anar regalant a la meva mare, de tant en tant, una nina. Van establir aquest ritual, amb la complicitat dels dos, ja que la meva mare (en lloc de, per exemple, llençar la nina a les escombraries), va anar afilerant aquelles nines damunt del capçal del llit.

Sembla que hauria de ser normal i saludable que una dona, per molt que li agradi ser mare, quan se li acaba aquest paper ho assumeixi amb naturalitat. I que fins i tot celebri l'alliberament de les diferents servituds de la maternitat. Però ella no ho va viure així.

--
(1) En canvi, les meves àvies, tant l'una com l'altra, no estaven tranquil.les amb els embarassos i els fills que la meva mare anava encadenant: "La meva mare em deia que anava mal aconsellada (...) la meva sogra, que de tant anar el càntir a la font... No sé si volia dir que al final es trencaria o que ja estava prou ple."
(2) Fidel Masreal, a 'Conviure amb la depressió' (Mina/Grup62, 2007) diu: "Després del part (...) es produeix un desequilibri hormonal que pot afavorir la reacció depressiva. (...) Però a més de les causes físiques, n'hi ha d'altres de més 'socials', derivades del fet que després de nou mesos ocupant el centre d'atenció de l'entorn familiar i protagonitzant l'experiència maternal, la dona passa a ocupar un paper secundari i l'interès i l'estimació de familiars i amics es dedica preferentment al fill."
(3) En relació amb aquest punt, em sembla interessant aquest comentari de Mortimer Ostow: "En la depressió, l'individu es sent 'buit'. Però la dona embarassada se sent literalment plena del tot. Aquesta és la raó per la qual algunes dones anhelen estar embarassades gairebé constantment" (La depresión: psicología de la melancolía. Alianza Editorial, 1973, p. 42).