6.16 - El sofriment

"El problema són les paraules. Què vol dir 'persona malalta'? Si som capaços de destil.lar les paraules, de traduir-les, podem estar més a prop de la gent. 'Persones malaltes' s'hauria de poder traduir per 'persones que pateixen'." Carme Jordà (1)

Una generalització telegràfica sobre les persones que suporten depressions importants només pot ser aquesta: són persones que pateixen molt.

Ser compassiu, no tenir por d'acostar-te al sofriment d'aquestes persones (o dominar aquesta por), intentar acompanyar-les quan passen per aquests estats desesperançats... Sovint només podem oferir això.

Ser compassius... i alhora lúcids: perquè una compassió sense lucidesa (sense encertar l'ocasió, les formes, el to...) es pot convertir en una cosa tova i poc oportuna que, en lloc d'alleugerir un estat d'ànim decaigut, potser el faci més feixuc.

L'afecte i la raó, junts: en processos tan complicats, els dos són importants. Perquè només amb l'afectivitat ens podem fer uns immensos embolics (passa més sovint del que sembla) i només amb la raó ens podem quedar congelats.

Quan una persona s'ho està passant molt malament ens agradaria poder fer alguna cosa per tal d'alleujar el seu malestar, i costa molt adonar-se, acceptar, que de vegades, malauradament, podem fer molt poc. De vegades, potser no res. O potser només això, dir-li a aquesta persona que l'estimem (amb discreció, sense fer-nos carregosos).

O només fer-li-ho sentir, sense paraules, amb un gest, una mirada. (2)

Estar a la vora d'algú que pateix una depressió profunda no és fàcil. La seva desesperança, la seva negativitat, la seva tristesa, la seva buidor, et poden cremar molt. Si estàs a la vora de persones així, si no saps trobar la manera de protegir-te tu una mica, pots acabar engolit en el forat negre que es forma al seu voltant.

Per això no es pot jutjar amb lleugeresa els amics o familiars que no ho suporten, que desapareixen o s'ho miren de lluny. A tots ens agradaria ser millors del que som, però en bona part "som com som", i el marge de maniobra és relatiu. I diferent per a cadascú. (3)

En canvi, hi ha gent que sembla que hagi nascut amb la lliçó bastant apresa de la misericòrdia, de la disponibilitat, de l'equilibri i la serenitat davant de les dificultats. Gent a qui de manera espontània li és més fàcil tenir aquesta actitud empàtica i lúcida amb les persones que tenen les emocions emmalaltides (o que pateixen d'altres malalties o problemes). (4)

--
(1) Citada per Dolors González a "La Fageda, història d'una bogeria". La Magrana, 2008 (p. 49)
(2) El que podem fer és poc, comparat amb el sofriment de la persona que estimem i que pateix una depressió, però potser és bastant, comparat amb l'evitació, la negació, la desimplicació. O amb l'acusació, una temptació que de vegades malauradament també apareix.
(3) Hi ha gent que no vol saber res d'aquesta mena de problemes; sovint és una reacció o postura més visceral que racional: no suporten aquestes situacions. Pel que fa a aquestes persones que ignoren o fugen, aquestes a qui se'ls fan insuportables aquests escenaris... crec que és millor ser molt prudents amb els judicis.
(4) En el cas de la meva mare cadascú va fer el que va poder. Jo també, i si amb el temps vaig ser capaç, potser, de gestionar una mica millor la situació, va ser només gràcies al rodatge que vaig anar acumulant: gràcies a la convivència amb ella, gràcies al fet "d'estar allí".