6.15 - Tots som fràgils

"De la mateixa manera que les tenebres exteriors inspiren por a gairebé tots els homes, igualment el color de la bilis negra, en enfosquir com les tenebres la seu de la intel.ligència, engendra la por." Galé de Pèrgam (1)

Tots som fràgils. Jo, encara que no tingui predisposició a les depressions com la meva mare, també tinc les meves vulnerabilitats. Unes altres, però que també m'han fet alguna mala passada. A banda de ser fill seu, aquesta sintonia a través de la fragilitat crec que, d'alguna manera, em legitima una mica per acostar-me al seu món, amb la voluntat d'intentar entendre aquesta part seva fràgil i relacionada amb les depressions.

Fa més de vint anys em vaig trobar en una situació molt complicada. De mica en mica, em vaig anar sentint cada vegada més atrapat, sense veure cap sortida. Al cap d'un temps d'aquell malestar, també de mica en mica em van començar a venir mals, un rere l'altre, acumulant-se.

Aquesta és la llista: em van diagnosticar una hepatitis C, tenia de forma periòdica uns atacs de sinusitis que em deixaven baldat, em sentia molt cansat, em sagnaven les genives, m'havia aprimat tant que tenia una pinta cadavèrica i, de propina, em va venir un mal d'esquena que primer em va tenir una setmana sense dormir i que després va acabar amb el diagnòstic d'una hèrnia discal i una protrusió en la vèrtebra superior.

Els mals s'acumulaven i es cronificaven, cada vegada estava pitjor.

Fins que un dia vaig fer un canvi de vida (ara no venen al cas els detalls). Aquell canvi va ser determinant. Va ser com si, de cop, estant a les fosques, al final d'un túnel molt llarg i molt negre veiés una petita llumeta. Molt petita, molt lluny, però hi era. No va passar cap miracle, cap sobtat canvi radical, però a partir de llavors aquell petit punt de llum va anar creixent.

De mica en mica, els mals es van anar moderant, es van anar fent més suportables, més lleus. Fins que al final van acabar desapareixent, tot i que a algun li va costar anys, potser tres o quatre. Bé, això els que eren reversibles, perquè el que no ho era, l'hèrnia discal, encara em fa companyia. Però d'una manera força amigable, normalment ni en sóc conscient, i de fet puc fer diferents coses que fa anys em van dir que no podria fer més (com anar en bicicleta i córrer).

I tot això, "sense fer res". Vull dir que cap d'aquestes millores no va ser el resultat d'intervencions mèdiques. Cap (aquesta és una altra història que ara tampoc ve al cas). Els problemes van anar marxant sols, al llarg dels mesos, dels anys. Jo estic convençut que només pel fet de sentir que, a diferència d'abans, llavors controlava la meva vida i estava més a gust amb mi mateix.

D'altra banda, no és que d'ençà d'aleshores les coses m'hagin sigut sempre fàcils, en absolut. M'he hagut d'enfrontar a algun problema greu, però malgrat la gravetat, no he tingut mai més aquella sensació que havia tingut d'estar perdut, d'anar a la deriva, de sentir-me acorralat. M'ho he passat malament, he patit, però d'una manera diferent.

Per descomptat, amb aquesta explicació no vull dir que aquesta és una recepta infal.lible, que la sensació de control de la pròpia vida pot controlar qualsevol malaltia. En absolut, mai se'm passaria pel cap fer aquesta generalització tan frívola i perillosa a partir del meu cas concret. No sóc tan curt de gambals.

L'únic que vull dir és que en el meu cas les coses van anar així. Si ho he exposat és només per poder explicar, un cop més, incorporant ara com a referència aquesta experiència personal, que des del meu punt de vista en el cas de la meva mare també hi havia una relació entre la sensació de la falta de control de la seva vida i les seves oscil.lacions emocionals. I que per tant, potser, si hagués tingut la possibilitat d'introduir algun canvi en la seva vida que li hagués retornat la sensació de control, viure li hauria sigut una mica més fàcil.

--
(1) Galé de Pèrgam (130-200). Citat per José María Poveda a La depresión, Ediciones Rialp, 1989 (p. 19)