6.14 - Del pou se'n surt

"Els que no hem patit una depressió, estem mancats de punts de referència subjectius per a entendre. (...) Tal vegada només un altre deprimit ho pugui entendre." Juan Antonio Vallejo-Nágera (1)

Uns anys abans de tornar a casa dels meus pares vaig llegir "Ante la depresión", del psiquiatre Juan Antonio Vallejo-Nágera. Del llibre me n'havia parlat la meva mare, i llegir-lo em va ser molt útil. Ella deia (ho sento per la reiteració) que cap psiquiatre, si no havia passat una depressió, per molt que hagués estudiat no podia entendre com se sent una persona que en pateix una.

Tanmateix, aquest escepticisme seu pel que fa a la capacitat de comprensió dels metges no li impedia tenir una bona opinió d'aquest llibre del Vallejo-Nágera, suposo que facilitada pel reconeixement explícit d'aquesta dificultat que fa l'autor. Una altra de les idees clau del llibre és aquesta:

"Al deprimit, a causa de les característiques de la seva malaltia, li és molt difícil imaginar un futur esperançador. Hi ha raons de pes per suposar que el té."

El llibre s'acaba així, amb aquesta frase (després d'haver exposat diferents vegades aquesta idea esperançadora al llarg de tot el llibre).

Suposo que quan estàs fatal, si t'ho proposes pots arribar a "pensar" això, però m'imagino que, a causa del que et passa, és impossible que ho "sentis". I pensar-ho sense sentir-ho (en el supòsit que puguis arribar a pensar-ho) és molt poc efectiu.

Ara bé, quan tot és tan fràgil i tan fosc, quan sembla que tot és impossible o inútil, ser capaç de tenir aquest pensament suposo que no és indiferent. Potser és només un gra de sorra, però és millor que no res. És millor poder tenir aquest pensament, encara que sigui sense sentiment, que no tenir-lo. És com una llavor "que podria germinar", com una porta "que es podria obrir". Suposa conservar, encara que sigui de forma mínima i remota, una possibilitat d'evolució, d'alleujament.

Suposo que és per això que Vallejo-Nágera ho remarca.

Suposo que pel mateix motiu la meva mare havia subratllat aquesta frase del llibre.

I suposo que també és per això que jo, de vegades, li recordava a la meva mare aquesta frase de Vallejo-Nágera.

--
(1) "Ante la depresión", publicat el 1987, continua sent un llibre del tot vigent. Una de les parts més útils és el capítol titulat "El que gairebé no s'ha de fer o dir mai a un deprimit", que hauria de ser de lectura obligada per a qualsevol persona que convisqui amb algú que tingui problemes depressius importants. A casa de la meva mare recordo aquest llibre sobre les depressions del Vallejo-Nágera, i potser cap més. De llibres sobre la bipolaritat no n'hi havia cap; si no estic equivocat el primer i únic que va llegir la meva mare va ser "La malaltia de les emocions" (E. Vieta, F. Colom, A. Martínez-Arán), durant els últims anys de la seva vida, quan una amiga també bipolar me'n va parlar i llavors el vam comprar. La majoria de les meves lectures sobre depressions i bipolaritat són posteriors a la mort de la meva mare.