6.12 - Sobre l'atenció

"Per això és necessari parlar de les qualitats i dificultats del clínic i no només de les del pacient." Dolores Mosquera (1)

Després de la tornada de la depressió, el seu psiquiatre seguia amb la seva explicació habitual: la imprevisibilitat biològica i la falta d'eficàcia, llavors, per alguna misteriosa raó, de la medicació. Per descomptat, estava convençut que els anys d'estabilitat anteriors havien sigut el resultat dels efectes de la medicació. De manera que deia que calia anar provant els ajustos de les dosis, a veure si s'aconseguia revertir la situació.

Era una explicació que de fet no explicava res, perquè estava basada, suposo, en estadístiques, però que no estava basada, en absolut, en la meva mare.

Ja he dit i repetit que no estic en contra de la medicació, sinó a favor de l'atenció. I si la conclusió d'una actitud atenta és que la medicació, no de manera general, sinó "aquella medicació concreta, per a aquella persona concreta i en aquell moment concret", no és útil, o que el balanç entre utilitat i efectes secundaris és desproporcionat, doncs si la conclusió és aquesta, s'ha de reaccionar. No es pot seguir com si no passés res, amb una confiança en la medicació basada només en les estadístiques, i no en la història clínica i en el moment present de la persona.

La biologia i la química són molt importants, però entossudir-se amb la química (la utilització de medicaments) quan no està funcionant, i alhora entossudir-se "en no veure res més que la química", és una actitud molt poc professional. I poc resolutiva, perquè suposa ignorar oportunitats terapèutiques: les emocions en definitiva són química, de manera que incidint sobre les emocions també es pot incidir sobre la química, i no només al revés.

La incidència funciona en les dues direccions i, per tant, ocupar-se només d'una direcció, la de la medicació (sobretot quan aquesta direcció no funciona) és, com a mínim, estar menystenint el cinquanta per cent de les possibilitats terapèutiques. O pitjor, en casos com el de la meva mare: quedar-se amb "zero" possibilitats terapèutiques, ja que s'insisteix en l'opció que no funciona, mentre que no es contemplen altres possibles opcions.

Ho repeteixo un cop més: no qüestiono la utilitat (o la possible utilitat segons els casos) de la medicació. Però sempre m'ha decebut, i fins i tot irritat, l'actitud d'aquells professionals que no són capaços de veure cap altra cosa a banda de la medicació.

Perquè amb aquesta opció curta de mires el que fan és mantenir-se fidels a les seves idees, a les seves creences. Com si fos una religió, "l'única religió veritable". I el resultat inevitable és que d'aquesta manera s'incapaciten per veure la persona real que tene al davant, amb tota la seva complexitat.

--
(1) Dolores Mosquera, citada per Sandra Llubiá a "¿Tengo TLP?", Ideas y libros, 2013 (2a. ed., p.56)