6.11 - El segon miracle

"Mamá se hizo grande, se descubrió protagonista sin papá al lado." Alejandro Palomas (1)

El primer miracle es va produir el 1987, i va ser instantani. El segon va ser el 1994, es va gestar lentament, durant la tardor d'aquell any, i no va tenir res de sobrenatural. Va ser tan terrenal que a ningú se li va passar pel cap la idea d'un miracle, tot i que aquesta vegada l'estabilitat de la meva mare va durar gairebé deu anys, tot un rècord, i a més va ser una estabilitat "força estable" (a diferència de l'estabilitat posterior al miracle de 1987, que va ser com a mínim discutible, a causa de la seva hiperactivitat i dificultat per dormir).

Segons el psiquiatre, l'estabilització del 1994 tenia dues explicacions: d'una banda l'atzar biològic, i d'una altra, l'efectivitat de la medicació. Però hi ha una tercera explicació o hipòtesi, potser més versemblant.

Durant aquella tardor la vida de la meva mare va canviar molt. Però a veure, primer retrocedeixo una mica. Uns anys abans ja s'havia produït un canvi molt important: l'inici de l'alzheimer del meu pare, cosa que a ella la va desbordar. Es va sentir atrapada, impotent a causa d'aquella nova situació, i allò va afavorir que anés caient en un nou període depressiu:

(*) "La malaltia del meu marit m'ha enfonsat, no sé veure-la sobrenaturalment."

Com que tot era tan complicat, durant la tardor de 1994 hi va haver un punt d'inflexió en les relacions familiars. A partir de llavors vam mirar de facilitar-li una mica la vida, procuràvem estar més pendents d'ella, ajudar-la en algunes coses, tractàvem que no se sentís tan sola davant del difícil panorama que tenia a casa... I el cas és que, durant aquella tardor, ella va anar recuperant de mica en mica la confiança.

El problema de la malaltia del meu pare, que fins llavors se li feia una muntanya (que era una muntanya), se li va anar fent més manejable. I alhora, ella es va anar adonant que el nou escenari familiar li oferia també la possibilitat d'interpretar un nou paper: l'espai que a causa de la malaltia havia deixat buit el meu pare com a cap de família, ara el podia ocupar ella.

De fet, sí que es va produir un miracle, però diferent: va canviar el seu rol familiar, i amb el canvi, ella va anar recuperant la confiança, la seguretat en ella mateixa.

Els anys que van venir llavors crec que, en conjunt, van ser els millors de la seva vida de casada, pel que fa a la seva estabilitat emocional. I dic en conjunt perquè, òbviament, també patia a causa de la malaltia del meu pare. Però val a dir que, a partir de llavors, va gestionar molt bé la situació. Com molt poques persones són capaces de gestionar una situació d'aquestes.

Quan explico tot això, sovint em diuen: llavors, si l'explicació és aquesta, per què al final, al cap de deu anys, va tornar a enfonsar-se en la depressió? I la resposta és fàcil, relacionada també amb el tipus d'arguments exposats fins ara.

Al cap de deu anys la meva mare era deu anys més gran, i a més de ser-ho, aquells anys se'ls notava. La meva mare tenia pànic a fer-se vella, o dit més exactament, pànic a tornar-se una persona dependent. Y s'adonava que cada cop era més a la vora d'aquest escenari.

Fins que es va morir el meu pare, ella en va tenir cura. Es va cuidar constantment del seu marit, abans tan actiu i segur d'ell mateix, i llavors convertit en un ésser desvalgut, derrotat, a qui al final se li havia de fer tot. Això ella ho va saber gestionar. Però pensar que algun dia algú hagués de fer un paper semblant en relació amb ella, l'horroritzava. D'una manera visceral, incontrolable.

S'acostava a aquell escenari. De moment només s'hi acostava, li veia les orelles, no les orelles d'una demència, però sí d'una dependència física. Tenia encara una bona qualitat de vida, però sovint pensava en el que es podia trobar més endavant, i això l'espantava. No ho podia evitar, pensar-hi l'espantava molt. I tenia motius reals per preocupar-se, perquè era conscient d'alguns avisos, i també de l'aparició d'algunes limitacions tangibles.

Se sentia atrapada, amb la por al cos d'arribar a ser cada cop menys mestressa de la seva vida. Se sentia amenaçada i, de mica en mica, es va anar encongint, afeblint... i cada cop més afeblida i vulnerable, es va anar enfonsant un altre cop en el pou de la depressió. En aquell cas, més que un pou, segurament una bassa pantanosa.

--
(1) Alejandro Palomas. Una madre. Siruela, 2014