6.10 - El miracle

(*) "El dia 9 de març de 1987 vaig pensar que s'havia realitzat en mi un miracle perquè la meva depressió es va curar en un quart d'hora. Els últims dos anys havien sigut terribles, amb eufòries de vuit o deu dies, per caure després un altre cop en la depressió."

Això ho escriu uns quants anys més tard, quan ja ha patit nous episodis depressius. Al 1987 estava tan convençuda del miracle, que va anar a veure el psiquiatre per dir-li que no hi tornaria, que estava definitivament curada gràcies al miracle, i que per tant deixaria la medicació.

La medicació la va deixar de mica en mica, segons el seu criteri (el d'ella, i en contra del del psiquiatre), fins que la va eliminar del tot. Alhora, li va fer prometre al meu pare que no insistiria perquè es tornés a medicar. Tenia gairebé seixanta anys, i la bonança va durar uns tres anys, el període més llarg d'estabilitat, fins aleshores, des que havien començat les seves oscil.lacions emocionals, vint-i-nou anys abans.

Durant aquells anys posteriors al miracle, l'alegria de la meva mare és evident, però la seva estabilitat segurament no és tan sòlida com ella es pensava. Uns cinc mesos després del miracle, diu en un escrit: "dormo molt poc i sento una gran energia". Un detall que, atesa la seva fragilitat, no és cap bon averany.

El dia del miracle, el 9 de març, havia anat a veure a una amiga seva de l'OD per dir-li que deixava l'OD, perquè se sentia una inútil. A continuació torna cap a casa i, només arribar-hi, telefona a l'amiga i li diu: "Estic curada, i aquest cop és per sempre".

El 9 de març és també el dia de l'aniversari del naixement de mossèn Escrivá, i també és l'aniversari de la petició de la meva mare per ser admesa a l'OD (29 anys abans). És un dia propici, tot encaixa: passa la informació sobre el seu miracle a la gent de l'OD perquè la tinguin en compte de cara al procés de beatificació de mossèn Escrivá, que llavors estava en marxa. No té cap dubte i escriu també al que llavors crec que era el seu director espiritual (el mateix mossèn que a mi, quan era adolescent, em va suggerir la possibilitat de fer-me de l'OD): "Li explicaré el miracle que el Padre va fer en mi el dia del seu aniversari".

Que "el Padre" (mossèn Escrivá) després de la seva mort el 1975 des del cel feia miracles era una idea que ella tenia ben interioritzada, perquè era el que pensava la gent del seu entorn. D'una altra banda, cal tenir en compte que el fet de ser beneficiària d'un miracle, per a la meva mare tenia l'al.licient afegit que el seu miracle podia contribuir al procés de beatificació de mossèn Escrivá, un procés que ella (com a membre de l'OD) tenia molt d'interès en què arribés a bon port, i com més aviat millor. (1)

Torno a la carta adreçada al seu director espiritual. En la mateixa carta (només tinc l'esborrany; o ves a saber, potser no és l'esborrany, potser és la carta, que al final no la va enviar), més endavant diu: "Així estic, amb el meu flegmó, dos pinçaments lumbars, un os de la mà desplaçat que m'hauran d'operar, un clau al genoll, un plàstic al maluc i artrosi a tots els ossos. Però molt feliç". I realment està exultant, perquè abans, durant les èpoques estables, sempre tenia la por, el convenciment, que més aviat o més tard les depressions tornarien.

Ara no, convençuda de la intervenció sobrenatural, "sap" que el malson no tornarà mai més. I ho propaga per tot arreu.

(*) "Com pot ser tanta felicitat, després de tants anys de foscor! Déu meu, com madura el sofriment, aquella angoixa sostinguda, sense cap mena d'esperança. I ara, tot alegria. Com pot ser, Déu meu? Com pot ser? Aquesta lluminositat després d'anys i anys de no veure res, no res, no res. Com madura, Déu meu, el sofriment. Ara tot és bonic, tot. Fins i tot aquest mal que no em deixa posar dreta, un mal que fa riure els altres... i a mi també. I el mal que em desperta de nit, el que no em deixa tancar les mans. I el mal de la boca, que ningú sap d'on ve i que el tinc sempre a sobre. I els altres... Quin bé de Déu de mals! Faig amb tots els mals junts una muntanya alta, molt alta, i ni s'acosta al meu sofriment d'aquests vint-i-nou anys. Són molts anys, Déu meu, i em sento marcada. Són molts anys de veure passar la vida pel costat, sense treure'n cap goig."

--
(1) Un cop mort mossèn Escrivá, de cara al seu procés de beatificació es va iniciar des de l'OD la recollida de testimonis de miracles o "favors" obtinguts gràcies a la seva intervenció. Es publicaven a les "Hojas informativas", editades per l'OD, uns quaderns que sempre trobava a casa dels meus pares quan hi anava de visita. Els casos recollits eren heterogenis, curacions insòlites, casos de familiars que havien recuperat les pràctiques devotes, algú que trobava feina, o que aprovava unes oposicions, etc.