6.9 - No abandonar-se

(*) "Estirada al llit, amb l'Agatha Christie, Simenon o Sherlock Holmes oblidava el meu estat, submergida en l'acció, saltant-me les descripcions. Sembla increïble, però és veritat."

Quan passava per etapes depressives, totes les estones que s'ho podia permetre la meva mare se les passava a la seva habitació, estirada al llit. Allí, l'única activitat que era capaç de fer era, algunes estones, llegir novel.les. Deia que mentre llegia aquelles novel.les eren les úniques estones del dia que se sentia una mica alliberada del seu sofriment.

Després, quan passava l'etapa depressiva, ficava de seguida totes les novel.les a dins d'unes grans bosses i les guardava en algun armari. Quan estava bé deia que no podia perdre el temps llegint novel.les. (1)

Ja he parlat abans de l'activitat que era capaç de mantenir la meva mare durant les pitjors èpoques depressives. No es passava tot el dia estirada al llit, perquè malgrat l'immens esforç que li suposava, s'obligava a complir els mínims que ella mateixa s'imposava (i que els altres esperàvem d'ella).

Més endavant, quan va començar a reflexionar sobre els seus problemes emocionals, va arribar a la conclusió que aquesta actitud seva d'autoexigència per tal de respondre al que s'esperava d'ella, encara que li suposés uns esforços immensos també tenia una part positiva per a ella mateixa, ja que li evitava seguir una inèrcia de progressiu abandonament. Ho explicava així (suposo que durant algun període d'estabilitat) en una de les seves notes:

(*) "Constato que, normalment, les persones amb depressió no fan res, i la meva experiència em diu que tenir unes obligacions mínimes, encara que comportin esforços extraordinaris, ajuden una mica a suportar la càrrega.

"Horari molt relaxat, però amb uns mínims. El contrari és pitjor, ja que un depressiu s'abandona, ningú no el pot treure del llit, i el llit esgota més que feinejar en coses fàcils.

"Gràcies a la insistència de la meva filla, no vaig deixar mai la piscina. I era tota una aventura, perquè amb la medicació no sé què em passava amb la vista que calculava malament les distàncies, i quan em semblava que havia arribat a la punta i intentava agafar-me a la vora, m'enfonsava i m'empassava aigua.

"No vaig deixar mai d'anar a missa cada dia. No podia, em costava, però hi vaig anar sempre.

"El llit el puc estirar, sense desfer-lo. I potser puc posar una rentadora i després estendre la roba. Sóc una cuinera bastant experimentada, però quan passo per la depressió només serveixo per fer tallarines. Això sí, les faig sola, em costi el temps que em costi.

"Poca cosa més, però ja ha passat tot el matí, encara que sigui difícil d'entendre. A la tarda, cosir algun mitjó. Sóc traçuda amb la costura, però quan estic així, no passo dels mitjons."

--
(1) De petita els seus pares no la deixaven llegir, li deien que era perdre el temps. D'aquelles novel.les de l'Agatha Christie o Simenon en tenia un munt, potser cinquanta o setanta... i en cada nova etapa depressiva les anava rellegint com si fos el primer cop.