6.8 - Sentir-se bonica

"En tu, gest, testa, caminar, són bells com un bell paisatge." Charles Baudelaire (1)

En alguna ocasió la meva mare havia dit que quan era petita ja tenia una tendència depressiva. Per justificar aquesta teoria deia que quan tenia no sé si quatre anys un dia, no recordo si una tia o una àvia, li va dir o insinuar que no era bonica, i que això la va afectar molt. Després, al voltant dels quinze anys, es veu que un dia uns nois que passaven pel carrer, referint-se a ella, van dir "que no valia res", i també es va sentir molt afectada.

No hi havia més exemples. Aquesta teoria seva (exposada només alguna vegada, i val a dir que sense cap insistència especial) es fonamentava només en aquestes dues experiències. No hi ha cap indici ni de que formessin part d'alguna "tendència general depressiva", ni de que llavors fossin especialment traumàtiques (que et diguin una cosa que no t'agrada i et disgustis és bastant normal). La meva mare no es recordava ella mateixa com una nena trista i deprimida, i la gent que l'envoltava tampoc la veia així, tot al contrari.

A més, pel que fa a la seguretat en relació al propi aspecte, com a mínim a partir de quan tenia quinze anys (els mateixos del segon "disgust", que potser només va ser una provocació; hi ha gent que fa servir aquestes estratègies atípiques de seducció) era ja una noia que enlluernava els nois, i ella n'era conscient. Dic com a mínim perquè d'aquesta edat (i dels anys següents) n'hi ha proves:

"Quina llum obre el teu somriure? Jo diria que s'obre escampant el perfum i el color d'una rosa."

És una nota dedicada a la meva mare. És la primera pàgina d'una "Agenda d'autògrafs", un tipus de quadernet que es veu que llavors s'estilava, en el qual les noies que tenien requesta hi enganxaven els elogis i les notes enfervorides que els dedicaven "els seus admiradors". El quadern té unes quantes pàgines ocupades amb textos com aquest, o amb dibuixos també dedicats, alguns molt elaborats. (2)

La meva mare era bonica, ella ho sabia. I els nois li ho confirmaven. Aquest reconeixement era general, també dins de la família: el seu pare era el seu primer admirador. I ella a més potenciava aquesta admiració: era presumida, li agradava fer goig. D'altra banda, aquest aspecte extern anava acompanyat d'un caràcter i una determinació molt grans. En tot el que feia. La meva mare era guapa, era conscient que ho era i es movia amb autoritat i seguretat. I m'imagino que aquesta combinació de planta i caràcter encara la feia més atractiva.

Quan uns anys més tard, ja casada, es va començar a desestabilitzar, la causa no va ser que ella no se sentís atractiva. Una altra cosa és que, a partir de l'aparició de les depressions, llavors "també" es pogués sentir poc afavorida, però això no és una causa, sinó una conseqüència, d'altra banda sembla que habitual en aquests casos, durant els estats depressius.

Sobre això de sentir-se atractiva recordo una anècdota de quan ella devia tenir quaranta anys. S'havia comprat un vestit vermell com el foc, molt cenyit i alhora força escotat. Potser se l'havia comprat aquell matí, estava a casa i se'l va provar. Feia un munt de goig, estava esplèndida, i a més se la veia a gust, satisfeta de contemplar-se d'aquella manera. Llavors va fer un comentari dient alguna cosa així com que no sabia si al meu pare li agradaria aquell vestit.

I al meu pare no li devia agradar, perquè aquell vestit no li vaig veure mai més. Suposo que aquesta anècdota devia coincidir amb una fase tirant una mica a eufòrica, perquè la meva mare era molt presumida, però no provocadora, i aquell vestit, si hi penso ara, en aquell moment i en el context familiar i social de la meva mare, no era "normal". Però en tot això només hi he pensat ara, de llavors només tinc una sensació de sorpresa, de cosa inhabitual.

Més anècdotes. Quan el meu pare ja havia mort, un dia ella em va explicar que una vegada, feia molts anys, un conegut del meu pare, algú "important" (no em va dir qui) li havia fet "proposicions". No només puntuals, sinó de deixar-ho tot i començar amb ell una vida nova. No li va fer gens de cas, i em va dir que no ho va explicar mai al meu pare, perquè s'hauria enfadat molt amb aquell conegut.

Quan m'ho va explicar a mi em va semblar que també estava satisfeta, d'haver provocat aquell desig. Cosa ben normal, ja que a tots ens agrada ser desitjats. Com a parella, com a amics, com a companys de feina, de confidències, de jocs o sortides... El més trist de tot és que ningú et desitgi.

Quan tenia més de setanta anys la meva mare, a més de seguir sent presumida, quan estava estable es seguia trobant bonica. "Tenint en compte la meva edat", tal com deia. I tenia raó.

La meva mare quan estava bé no tenia cap dubte de ser una dona atractiva... i quan estava malament dubtava de tot, no només del seu aspecte.

--
(1) Charles Baudelaire. A aquella que és massa alegre. Les flors del mal, Proa, 1998. Traducció de Xavier Benguerel.
(2) Un dels dibuixos, amb la corresponent dedicatòria adreçada a la meva mare, és d'un dibuixant que després va ser tot un referent de la historieta il.lustrada aquí a Catalunya, Josep Maria Madorell.