6.7 - Més homes

"Durant els primers lustres d'exercici professional em vaig trobar, com tots els psiquiatres d'aleshores, amb el fet que molts dels meus pacients recorrien també a un confessor." Juan Antonio Vallejo-Nágera (1)

L'ofici de psicòleg clínic és històricament molt recent. Abans, el més semblant als psicòlegs eren els capellans, i les seves consultes els confessionaris. Com en tots els oficis, n'hi havia (suposo que n'hi ha) de tota mena, uns més càlids i empàtics, d'altres més rígids i dogmàtics...

A falta de psicòlegs, la meva mare va tenir alguns psiquiatres que van exercir una mica de psicòlegs, i uns quants capellans que a la seva manera també van fer aquesta feina. Crec que en general aquests capellans van prioritzar l'àmbit de la doctrina i no el dels malestars, i suposo que aquesta prioritat estava relacionada, si més no en part, amb la seva creença que el sofriment era bo, redemptor.

Abans he parlat dels psiquiatres homes i de la seva més gran dificultat, en principi, per copsar les eventuals particularitats dels malestars emocionals de les dones. Els capellans, òbviament, tenen aquesta mateixa limitació.

Psiquiatres homes, ginecòlegs homes, metges de capçalera homes, capellans homes... El cas, però, és que per a la meva mare es veu que ja li anava bé, aquesta constel.lació d'homes com a "consultors de la salut del cos o de l'esperit". No vaig sentir mai que se'n queixés, més aviat ho valorava positivament (en el cas dels capellans, com a bona catòlica a més estava completament en contra del sacerdoci femení).

Ja gran, una vegada la meva mare va anar a la consulta d'una psiquiatra (abans he parlat d'una psicòloga, aquesta era psiquiatra). Crec que la idea va ser de la seva germana, i crec que un factor que va valorar la meva tia en aquell moment va ser precisament aquest, que fos una psiquiatra, una dona.

Tot i que la psiquatra era una persona atenta, pausada i que sabia escoltar, no hi va haver continuïtat, va ser una única visita. La meva mare no se'n va queixar, però va decidir no tornar-hi. Crec que allò que per a la meva tia podia ser un factor positiu, una dona psiquiatra, per a la meva mare devia ser negatiu. Perquè estava condicionada pels seus prejudicis, en la mesura que d'alguna manera, associava la màxima excel.lència en l'exercici d'una professió amb el fet de ser home (al marge de les professions "històricament femenines", mestres, infermeres, cuidadores, etc.).

També és cert el que ja he dit altres vegades, que la meva mare era "moltes dones", de vegades contradictòries entre elles. Pel que fa a aquest tema, d'una banda tenia aquesta mena de prejudici, crec que se'n pot dir així, cap a les dones que exercien aquestes professions (si més no en els casos que l'haguessin d'atendre a ella). I d'una altra banda també reivindicava que les dones poguessin estudiar i accedir a aquestes feines.

En ella convivien actituds oposades, la defensa d'una postura i de vegades també la contrària. Un bon exemple d'aquestes contradiccions és que, tot i queixar-se de no haver pogut fer estudis superiors (cosa que si havien fet els seus germans), va tenir molt interès en què els seus fills anéssim a la universitat, però en canvi molt menys perquè hi anessin les seves filles.

--
(1) Juan Antonio Vallejo-Nágera. Vallejo y yo. Planeta, 1989 (p. 151)