6.6 - Professionals homes
"Hi ha molt poques dones que siguin psiquiatres, especialment en l'ŕmbit de consultores." Dorothy Rowe, 1983 (1)La meva mare deia sovint que si algú no ha patit mai una depressió, és impossible que pugui entendre com se sent qui en pateix una. És una opinió compartida i expressada per la majoria de persones que han passat per depressions greus. D'altra banda, les dones que han tingut fills diuen que, si no se n'han tingut, és impossible que es pugui entendre el que se sent durant l'embaràs, el part i la criança.
No sé si algun dels psiquiatres de la meva mare havia patit alguna depressió. Sí que sé que tots els psiquiatres i ginecòlegs de la meva mare van ser homes.
L'aproximació als problemes emocionals d'algú (i la seva interpretació) no és mai neutra, sinó que està condicionada pel context cultural. Després de la biologia (ser home o dona) tot és cultura (per exemple els diferents rols i estereotips associats amb ser home o dona). No hi ha res neutre: ni la psicologia, ni la psiquiatria, ni la ginecologia...
Des dels metges de capçalera fins als diferents especialistes, tots els professionals de la salut que atenien la meva mare eren homes. No em sembla irrellevant, des del punt de vista del tipus d'atenció que ella podia rebre (i no per falta d'interès d'aquells metges, això no ho qüestiono). Eren tots homes, i a més de ser-ho tenien "una base intel.lectual masculina" a l'hora d'exercir la seva professió. Una base intel.lectual inevitablement parcial o esbiaixada, hereva de l'absència històrica de les dones de les facultats, de les institucions de recerca i dels centres de salut (llevat de les infermeres).
Amb la creixent incorporació de la dona "al món laboral qualificat", amb la presència creixent de les dones com a professionals de la psicologia i la psiquiatria, les coses han anat canviant. Per sort. Però quan la meva mare era jove que una noia anés a la universitat era l'excepció. I per tant, també eren una excepció les psicòlogues i les psiquiatres que exercien. Si és que n'hi havien, no ho sé.
D'altra banda, també és cert que ser dona no garanteix la capacitat d'empatitzar amb altres dones. És un bon punt de partida, però no una garantia. De fet, l'única professional relacionada amb la gestió dels problemes emocionals de la meva mare (la psicòloga de qui ja he parlat abans) no va destacar per la seva capacitat d'empatia ni per la seva bona feina.
A banda d'aquella dissortada excepció, crec que a la meva mare l'hauria ajudat, quan buscava ajuda professional per als seus problemes emocionals, trobar-se alguns ulls capaços de mirar-la des d'una sensibilitat femenina, d'una manera més còmplice. Però no va ser així. (2)
--
(1) La depresión, Paidós, 1998 (p. 231). Cal tenir en compte que la primera edició de l'original en anglčs és de 1983, i que es refereix al Regne Unit. Sobre aquest tema, l'autora, Dorothy Rowe, també recull aquesta cita de Judith Gray: "Si el metge és una dona, la comunicació és més fŕcil, es concedeix més temps, s'administren fŕrmacs amb menys freqüčncia." (p. 197).
(2) Òbviament també és cert que hi ha professionals homes amb una gran sensibilitat i capacitat d'empatia. Per descomptat no reivindico que a les dones quan necessiten ajuda les hagin d'atendre sempre dones. El prioritari és trobar l'ajuda. La millor en cada cas, per anar bé. L'únic que he volgut explicar és que l'absència de les dones de professions com la psicologia i la psiquiatria ha limitat i condicionat, durant dècades, les característiques de les ajudes disponibles.