6.5 - Teràpia sistèmica

(*) "Si tots els esforços que van fer els psiquiatres amb mi els haguessin fet amb el meu marit, per tal que s'adonés que jo no era la dona ideal amb qui havia somniat, sinó una persona vital, alegra i molt desordenada, i llavors ell hagués pogut acceptar aquests 'defectes' que de fet ja eren obvis abans de casar-nos, jo l'hauria pogut fer molt més feliç."

La teràpia sistèmica familiar es basa en la idea que la família conforma un sistema, de manera que qualsevol variació o interacció d'algun dels elements del sistema repercuteix sobre tots els altres. O dit d'una altra manera: que qualsevol conflicte o problema d'un dels individus no és un afer només seu, sinó que s'explica a partir de les diferents relacions entre els membres de la família.

Els psiquiatres, des de la seva perspectiva biològica-farmacològica, en general valoren poc les psicoteràpies, i encara menys les familiars. Una vegada, parlant amb un dels psiquiatres de la meva mare, va sortir de refiló el tema concret de les teràpies familiars, i ell va fer un somriure irònic, com volent dir: "Ves quines beneiteries!"

La meva mare, ja n'he parlat abans, no va poder comptar mai amb el suport de cap psicoteràpia seriosa. També he dit que si hagués tingut aquesta ajuda és possible que li hagués sigut útil. Ara afegeixo: li hauria pogut ser útil... però fins a un cert punt. Perquè per molt adequada que hagués sigut la psicoteràpia, hauria topat amb els límits "del sistema familiar del qual ella formava part".

Era inimaginable, que la meva mare pogués qüestionar aquella concepció de la família i del paper de la dona. Perquè ella era rebel, però només una mica, amb mesura, ja que quan es tocaven segons quins temes frenava i assumia les expectatives que sentia que s'havien dipositat en ella:

"Que tothom se sotmeti a les autoritats que exerceixen el poder, perquè tota autoritat ve de Déu, i les que de fet tenim han estat establertes per Ell". Sant Pau, Carta als Romans, 13, 1.

Crec que a la meva mare una psicoteràpia familiar "en teoria" li hauria pogut ser d'utilitat. El problema és que aquesta experiència era del tot inviable. En primer lloc, pel que ja he dit que hi havia límits que ella tenia molt assumits. En segon lloc, perquè la gent del seu entorn (del seu sistema familiar i del seu sistema religiós, ja que aquest conformava una segona família, molt influent) no tenia cap mena de dubte que, quan ella no estava bé, era "exclusivament ella qui estava malalta i tenia problemes".

La gent del seu entorn no veia que hi hagués cap relació entre ells i els problemes d'ella. Des del seu punt de vista, no hi havia cap vincle, entre ells i la malaltia de la meva mare. Que aquesta idea de sistema i corresponsabilitat que he exposat més amunt pogués ocupar un espai en els pensaments del meu pare, o en els de les persones de l'OD amb qui ella es relacionava, era inimaginable.

Pel que fa als fills... Crec que si ens haguessin ajudat a pensar sobre la situació de la meva mare, alguns dels fills potser hauríem sigut capaços d'entendre una mica què passava. Em refereixo sobretot als fills ja una mica grans, emancipats o en edat d'emancipar-nos, perquè els més petits prou feina devien tenir per anar tirant endavant en mig "d'aquell sistema familiar" tan complicat.

Una altra cosa és que aquest eventual augment de l'atenció i sensibilització per part dels fills, segurament només hauria tingut una repercussió limitada, perquè els protagonistes principals eren uns altres. Però suposo que a ella, una comprensió més gran per part dels fills, l'hauria ajudat.

En el meu cas, van haver de passar tots els anys que van passar abans no em vaig adonar de la situació. Aquesta consciència, amb la intensitat que ara l'exposo, de fet no em va arribar fins als darrers anys de la seva vida. I potser encara em precipito: potser només s'ha anat concretant de debò recentment, a partir del moment que m'he posat a escriure i que he anat reflexionant de manera més seriosa i atenta sobre la seva vida.