6.3 - Un intent de psicoteràpia
"Això és la psicoteràpia. Poca pesca miraculosa, i molta competència, intuïció i paciència." Marcel Rufo (1)Haig de fer una petita correcció al que he dit abans: el psiquiatre del que he parlat, suposo que sobretot cansat de sentir-me a mi insistir tant, al final es va posar en contacte amb una psicòloga i van quedar que la meva mare hi aniria.
Va ser un desastre. Des del primer moment no van sintonitzar: a la meva mare no li va agradar la psicòloga, i crec que al revés també passava el mateix. A banda d'aquesta falta de sintonia, d'aquella descoordinació emocional, crec que a més aquella psicòloga tampoc va ser gaire hàbil entomant el cas de la meva mare.
Va fallar tot. Era un repte molt complicat, i es va abordar amb desencert, sense un interès veritable, sense convenciment, i va passar el que, amb aquests condicionants, era inevitable que passés. (2)
El cas de la meva mare de fàcil no ho era, perquè el primer que calia amb ella era fer-la adonar dels avantatges que en podria treure, d'una psicoteràpia, cosa de la qual ella en dubtava, ja que tothom sempre li havia dit, de manera explícita o implícita, que no serviria de res. La meva mare era espavilada, prou com per ser conscient que la derivació a la psicòloga per part del psiquiatre era forçada: el psiquiatre, durant anys, li havia dit molts cops que no li semblava que una psicoteràpia pogués ser d'utilitat.
Però el més significatiu va ser la interpretació que es va fer d'aquell intent. Un cop obvi el fracàs, la conclusió del psiquiatre, i que la meva mare també va assumir, va ser que el fracàs confirmava la reticència a confiar en qualsevol possible benefici de la psicoteràpia. És a dir, s'havia fet la prova i havia quedat clar que no havia servit de res fer-la, "tal com ja s'havia dit tantes vegades i durant tants anys".
Aleshores devia fer uns quaranta anys, que la meva mare havia començat a tenir els problemes que més endavant van ser etiquetats com de tipus bipolar. Durant anys, havia estat anant a la consulta de molts metges que li havien fet diferents diagnòstics i que li havien receptat diferents medicaments, pautats de diferent manera, buscant un efecte que no s'acabava d'aconseguir mai, ja que seguia esclavitzada per l'alternança arbitrària entre les eufòries i les depressions. Malgrat la falta de resultats tangibles, ella seguia anant al psiquiatre de torn, fent un intent més, sempre un intent més, amb l'esperança que, alguna vegada, la medicació acabés fent l'efecte desitjat.
En canvi, es va fer un únic intent de psicoteràpia (si més no durant els últims onze anys de la seva vida, durant els que vaig conviure amb ella, i no em consta que abans se n'hagués fet cap més), i aquest únic intent va servir perquè tothom, ella inclosa, arribés a la conclusió "que allò no servia de res".
I si ens imaginem la història al revés?
És a dir, aquesta història: que a ella, durant quaranta anys, l'haguessin tractat diferents psicoterapeutes, i que durant aquells anys hagués fet un únic intent de medicació amb un psiquiatre. I que llavors, al cap d'una o dues visites amb el psiquiatre, hagués decidit que allò no li servia, i que per tant ho deixava.
I que aleshores, el seu psicoterapeuta de torn li hagués dit: "Ho veus? Ja t'ho deia!"
--
(1) Marcel Rufo. Tu, ets Èdip! Consultes d'un psiquiatre d'infants i adolescents. Eumo Editorial, 2003 (p. 16)
(2) Amb la psicòloga només va fer dues visites, després de la segona va dir que no hi pensava tornar.