6.2 - El més important és la medicació

(*) "Si la depressió m'ha vingut per motius concrets i que no han desaparegut, com em pot ajudar la medicació?"

La majoria de manuals de psiquiatria expliquen que hi ha un tant per cent de persones amb depressions o bipolaritat amb les quals els medicaments no funcionen. Segons els casos varia el tant per cent, però no és de decimals, ni d'unitats, sinó de desenes, i en plural (no dono xifres més exactes per no ficar-me en embolics). A més, tenint en compte que són publicacions que estan a favor de l'opció farmacològica com a prioritària, segurament les xifres que donen estan per sota de les reals (és a dir, que segurament hi ha més gent de la que diuen a la que la medicació no els funciona de manera "mínimament satisfactòria").

En el cas de la meva mare, més d'un psiquiatre va acabar desmoralitzat en no poder-la ajudar amb les seves combinacions de fàrmacs. I cada nou psiquiatre que apareixia en escena ho tornava a intentar amb l'esperança d'aconseguir-ho. Crec que durant els primers anys aquesta actitud tenia un sentit, però ja no em sembla que fos tan raonable al cap de trenta o quaranta anys de l'inici de les seves depressions i de l'encadenament de fracassos farmacològics. Encara més tenint en compte que alguns dels fàrmacs seguien sent els mateixos.

El darrer psiquiatre de la meva mare era un psiquiatre de reconegut prestigi, que treballava en un gran hospital i estava vinculat a un equip d'investigació i atenció dels trastorns bipolars. (1)

Durant l'última etapa de la vida de la meva mare, vaig suggerir a aquest psiquiatre que, com a complement del que ell li oferia, potser a la meva mare "li podria ser útil alguna psicoteràpia". Però les vegades que ho vaig suggerir, ell, amb educades i bones paraules va dir que no pensava que una psicoteràpia pogués tenir alguna utilitat.

D'altra banda, d'aquest psiquiatre també n'haig de dir una cosa molt positiva. I és que es va portar admirablement bé amb la meva mare, amb una calidesa i una generositat immenses. Per exemple: adonant-se del perill que la meva mare abandonés les visites, ja que ella deia que no servien perquè no millorava, i que per tant no calia gastar els diners, el psiquiatre li va dir que no es preocupés, que no li cobraria les visites (anava a la seva consulta privada, tot i que també treballava en un hospital públic).

I ho va fer: el psiquiatre va prioritzar el seguiment de la meva mare i va renunciar als seus honoraris, durant molt de temps. I això que la meva mare no era cap clienta en situació precària, ben al contrari, i ell ho sabia. (2)

Hi ha diferents estudis que diuen que l'efectivitat d'una psicoteràpia està més relacionada amb el tipus de relació que s'estableix entre el terapeuta i l'usuari o malalt, que amb el tipus concret de psicoteràpia que es fa servir (3). Des d'aquest punt de vista, aquell psiquiatre, encara que menyspreés l'eventual utilitat d'una psicoteràpia, i encara que ell no s'ho proposés, de fet amb la seva actitud cordial, reposada i generosa va afavorir que entre ell i la meva mare es creés "un bon espai terapèutic".

Encara que estigués convençut que "l'únic important era la medicació", el cas és que va fer possible aquell espai. Pel motiu que fos: és possible que l'objectiu principal de la seva afabilitat fos aconseguir "que la meva mare es mediqués", i no ho dic com un retret, sinó com un elogi, tenint en compte que ell estava convençut que era el millor que podia fer per ella.

Tant per la seva generositat com per la seva afabilitat, sempre li estaré agraït.

--
(1) Era també professor d'universitat, de manera que els seus criteris els transmetia als seus alumnes, que ara deuen regir-se, si no és que els han revisat, per aquells mateixos criteris. De fet, no és només una hipòtesi: algun dels seus alumnes, ja psiquiatres, els he conegut al mateix hospital, molt joves, i efectivament amb el mateix criteri: per a ells el més important (o l'únic important) és la medicació.
(2) De vegades penso que per part de la meva mare una motivació per seguir amb aquell últim psiquiatre (a banda de tenir la consulta al costat de casa i del tracte cordial i generós que li oferia) era el seu propòsit de fer apostolat, ja que ell era agnòstic o ateu. Per a la meva mare això del proselitisme religiós era molt important, i durant les llargues visites amb el psiquiatre (perquè de llargues ho eren) ella sempre trobava algun moment per a introduir alguna petita falca amb aquesta intenció.
(3) En alguns problemes de salut mental sembla que sí que és important el tipus concret de psicoteràpia que es fa servir. De fet, també hi ha estudis que confirmen aquest punt. Però en les depressions sembla que és cert que la qualitat de la relació entre el professional i el malalt és el més improtant.