6.1 - La Kay R. Jamison

"La malaltia maniaco-depressiva distorsiona l'estat d'ànim i el raciocini, incita a conductes espantoses, destrueix la gènesi del pensament racional i, molt sovint, erosiona la voluntat i el desig de viure. Té un origen biològic, però actua en l'esfera mental. Única en la seva capacitat de proporcionar avantatges i plaer, empeny alhora a patiments gairebé insuportables i, sovint, al suïcidi." Kay R. Jamison (1)

La Kay R. Jamison és una psicòloga clínica especialitzada en el trastorn bipolar, un trastorn que ella mateixa pateix.  En parla, des de la seva doble condició de professional i víctima de la malaltia, a "Una ment inquieta", un llibre fascinant.

Descriu "des de dins", d'una manera molt viva i colpidora, tant els estats depressius com els eufòrics del trastorn bipolar, sobretot els segons. Crec que per a una persona que conegui algú bipolar i vulgui entendre aquests estats, que vulgui entendre una mica aquest món que oscil.la entre els esclats bojos de les eufòries i la negror de les depressions profundes, és una lectura molt recomanable.

El que explica per a mi és especialment interessant i colpidor, perquè malgrat els esforços que vaig fer quan la meva mare encara vivia, i malgrat les lectures que llavors i posteriorment he acumulat sobre les depressions i la bipolaritat, llegint el llibre de la Kay R. Jamison encara he descobert, o m'ha semblat entendre millor, alguns aspectes de la meva mare. I també he sigut més conscient de la falta de comprensió que en general va patir ella.

És un llibre del qual en podria comentar moltes coses, però ara en triaré només una, de la qual de fet ja n'he parlat abans. La Kay R. Jamison explica que quan ella va començar a tenir problemes importants, als vint anys, al marge de la seva reticència a acceptar la malaltia i assumir la necessitat de la medicació, va trobar psiquiatres que no només tenien molt clar que en casos com el seu la medicació era imprescindible, sinó que també ho era la psicoteràpia.

Ho llegeixo i recordo el que passava fa uns anys, quan l'últim psiquiatre de la meva mare repetia una vegada i una altra que l'important era la medicació. La medicació i prou. Els psiquiatres anteriors (va passar per uns quants), tinc entès que en general tenien un criteri semblant.

La Kay R. Jamison diu que la medicació li va salvar la vida i que la psicoteràpia li va permetre viure. La meva mare va tenir la doble desgràcia que, d'una banda, la medicació en el seu cas no va ser efectiva, i d'una altra banda, no es va poder beneficiar de cap psicoteràpia que l'ajudés a viure.

Ajudar a viure consisteix en coses concretes, tan elementals i de sentit comú com que t'ajudin a conèixer-te millor, que t'ajudin a aprendre a identificar les situacions de risc, a aprendre a adquirir els recursos necessaris per a evitar aquestes situacions o per a enfrontar-les sense que et desbordin. Que t'ajudin a ser conscient de les teves limitacions, i també dels teus punts forts, que t'ajudin, en definitiva, "a saber-te ajudar millor", per tal d'estar el més ben preparat possible per gestionar la difícil vida que has de gestionar si tens un trastorn bipolar.

A la meva mare se li va desencadenar la bipolaritat a principis dels anys seixanta, més o menys a la mateixa època que a la Kay R. Jamison (2). La Kay R. Jamison llavors va tenir la sort de comptar amb psiquiatres amb aquesta doble visió, i afirma que això va ser fonamental de cara a poder gestionar la seva difícil vida sense acabar embogida.

--
(1) Una mente inquieta. Kay R. Jamison. Tusquests, 1996 (p. 16)
(2) La Kay R. Jamison va néixer el 1946, era 18 anys més jove que la meva mare, però a diferència d'ella durant l'adolescència ja va tenir els primers símptomes de la malaltia, amb fases depressives i maníaques evidents. En el cas de la meva mare, a banda de l'inici al voltant dels 30 anys, sembla que al principi la simptomatologia era sobretot, o potser únicament, depressiva.