5.13 - La TEC
Quan durant l'últim any de la seva vida la meva mare va veure com reapareixia la depressió i que els canvis de medicació que es van fer no donaven cap resultat, un dia el psiquiatre li va insinuar la possibilitat dels electroxocs, i ella el va tallar en sec. Uns quants anys abans havia deixat d'anar a un altre psiquiatre perquè també li havia fet la mateixa proposta:(*) "No vaig tornar més amb el psiquiatre que, cansat d'estabornir-me amb pastilles, em va receptar, com a últim recurs, l'electroxoc. Només el nom ja m'espanta. Sentir la paraula i recordar pel.lícules terrorífiques va ser una mateixa cosa, i és que a més no parlava només d'un, sinó d'uns quants, per tal d'aconseguir l'estabilització només durant uns mesos."La paraula "electroxoc" no deixa indiferent. Genera reaccions fortes que tenen poc a veure amb la realitat de la seva utilització actual, sinó sobretot amb les escenes de les pel.lícules i novel.les en què surt el tema, com a norma presentant els electroxocs d'abans, sense sedació, i a més molts cops utilitzats no com a mètode terapèutic sinó punitiu. Un tipus d'utilització que, malauradament, va ser real. (1)Trobo comprensible la por de la meva mare, ja que ella també estava influïda pel cine i la literatura, i segurament també pel record del funcionament dels antics manicomis, a través del testimoni d'algun conegut, o d'algun article llegit sobre el tema.
Ella insistia una vegada i una altra que passar una depressió era el pitjor que li podia passar a algú, una cosa tan terrible que qui no n'hagués patit mai cap era impossible que ho pogués arribar a imaginar. Llavors, si allò era el pitjor del món, quina interpretació es pot fer del seu rebuig radical a la possibilitat de passar per un electroxoc? Que per a ella encara hi havia "una cosa pitjor" que les depressions? Que pitjor que una depressió era "allò", un electroxoc?
He parlat amb alguna persona a qui recentment li han fet electroxocs (em sembla fonamental diferenciar entre la pràctica actual i la de fa unes dècades) i el seu testimoni no m'espanta, sobretot si el comparo amb el testimoni de les persones que han passat depressions greus. He recollit testimonis de satisfacció, i també d'agraïment, de persones que han rebut electroxocs (avui TEC, teràpia electro convulsiva). La meva mare també va tenir alguna referència desdramatitzadora d'aquest tipus:
(*) "La vigília havia parlat amb una amiga que fa anys que està atrapada en una depressió. M'havia dit que li estaven fent electroxocs. Em va semblar veure millor la meva amiga, no se'm va abraçar plorant com feia sempre, i encara que amb falles de memòria, tenia millor aspecte."Explico tot això perquè encara que ho pugui entendre no deixa de fer-se'm estrany, aquest rebuig visceral a aquesta opció, descartant ja d'entrada fins i tot la possibilitat de parlar-ne, com era el cas de la meva mare. Sobretot, em costa d'assimilar tenint en compte que, tal com ja he dit, la gent que ha passat per una greu depressió coincideix en assegurar, igual que la meva mare, que "allò és el pitjor del món". (2)Dic això i no vull jutjar res ni relativitzar en absolut el sofriment de la meva mare, de cap manera (o el sofriment de les persones que patint depressions, havent-se'ls suggerit la TEC la rebutgen com ella). A més, tampoc és tan complicada d'entendre, aquesta actitud: una cosa són les raons, i una altra les emocions, i aquests tipus de decisions (de fet totes les nostres decisions, encara que sovint no en siguem conscients) estan molt condicionades per les emocions.
Bé, si més no volia exposar aquest fet, que potser sobta una mica, i que sobretot em serveix per adonar-me (per adonar-me més) que sovint "els camins de la nostra ment són un misteri". (3)
--
(1) Una de les utilitzacions més sinistres van ser les de Donald Ewen Cameron durant els seus experiments per "formatar cervells" amb presumptes finalitats terapèutiques (i també en el marc de les seves col.laboracions amb els programes de tortura de la CIA), aplicant electroxocs 30 o 40 vegades més intensos que els en aquell moment recomanats en la pràctica psiquiàtrica (a més de l'administració de diferents còctels farmacològics). Aquest personatge, d'altra banda, va ser el primer president de l'Associació Mundial de Psiquiatria (i en el moment de la publicació del primer DSM, també president de l'Associació Americana de Psiquiatria). Noami Klein, a "La doctrina del xoc" (Paidós, 2007) li dedica el primer capítol.
(2) No tinc una opinió clara sobre la utilització avui de la TEC. Per sort tampoc em cal, vull dir que no tinc cap persona propera que s'estigui plantejant aquesta opció. No em sembla greu la pèrdua de la memòria immediata just després de les sessions, tenint en compte que després de mica en mica aquest tipus de memòria es va recuperant. Tampoc em sembla greu que els efectes antidepressius de la TEC siguin temporals, que no durin, i que al cap d'un temps s'hagi de repetir (potser) la TEC, o buscar un tractament alternatiu. Dic que no em sembla greu sobretot tenint en compte el que diuen les persones que han passat per una depressió, "que és el pitjor del món".
(3) Suposo que si jo hagués passat les depressions de la meva mare hauria tingut moltes possibilitats d'acabar-me suïcidant, perquè no tinc els frens que ella tenia. Però si pel motiu que fos no ho hagués fet (suïcidar-me) i haguessin anat passant els anys, provant diferents tractaments i sense que les depressions em marxessin, potser no hauria descartat provar la TEC. Però tot això només són suposicions...