5.10 - Obeir

"L'Errol donava la sensació d'estar absolutament segur del que feia. Tenia certeses respecte de tot, però només parlava d'una cosa: de fàrmacs. Si els seus malalts volien parlar de diagnòstics, ell parlava de fàrmacs. Si volien parlar de símptomes, ell parlava de fàrmacs. D'estrès? Fàrmacs. De sofriment? Fàrmacs. De problemes familiars? Fàrmacs. De treball? Fàrmacs." Monte Miseria (1)

He llegit alguns llibres sobre les depressions i la bipolaritat. No sóc cap expert en el tema, només una persona una mica curiosa.

En aquest tipus de publicacions, el protagonisme dels psicofàrmacs com a primera i principal opció en casos de diagnòstics de depressions i bipolaritat es complementa amb la figura del psiquiatre com a autoritat indiscutible. En aquest escenari, el malalt és algú que com a norma ha d'obeir i callar. És a dir, ha de seguir de manera estricta les pautes farmacològiques que se li prescriuen. I si no ho fa, es considera "que no es vol curar".

Val a dir que de vegades és així: hi ha persones que tenen una vida pitjor de la que podrien tenir a causa del seu rebuig a uns medicaments que els podrien ajudar a gestionar millor els seus problemes.

D'altra banda, el cas contrari també és cert: hi ha persones que tenen vides pitjors a causa dels medicaments que es prenen.

És un tema complicat, i com que ho és, no és legítim simplificar el discurs al parlar-ne. Però per part dels professionals la temptació de simplificar-lo sovint és gran. De vegades, a causa d'una actitud paternalista i benintencionada "de no fer ballar el cap als malalts"... o senzillament per facilitar-se la feina ells mateixos. També, perquè sovint estan massa plens de certeses, mancats dels dubtes que haurien d'acompanyar sempre la pràctica d'una professió com la seva.

Com que és un tema complicat, també cal reconèixer que, de vegades, aquesta simplificació pot ser útil (que no és el mateix que legítima). En qualsevol cas, aquesta eventual opció hauria de ser l'excepció, un fet molt puntual. Perquè si en la relació entre el professional i el malalt la manipulació i el principi d'autoritat es converteix en la norma (en el cas dels malalts mentals institucionalitzats sovint és així), el que es normalitza és una relació abusiva.

Fins fa ben poc, el criteri del malalt (de qualsevol malaltia) era molt poc tingut en compte. El metge decidia, no hi havia debat. En les malalties no mentals, des de fa uns anys això ha anat canviant molt: avui hi ha molts professionals (no tots) que actuen amb una gran transparència i un respecte admirables.

En el cas de les malalties mentals, el ritme és molt més lent. D'una banda, a causa de la resistència dels professionals. D'una altra, a causa de la impossibilitat, de vegades, de raonar amb el malalt.

De manera que es pot dir que hi ha una evolució general a favor de l'autonomia de tots els malalts, que alhora hi ha un gran endarreriment en el cas de les malalties mentals, i que hi ha unes circumstàncies relacionades amb aquests tipus de malalties que, en part, només en part, fan comprensible (però no justificable) aquest endarreriment.

L'objectiu hauria de ser sempre el màxim empoderament possible de la persona malalta mental. L'ús de la medicació hauria de ser sempre el resultat d'un procés dialogat, sincer i respectuós, en el qual no s'hauria d'ocultar cap dels riscos existents: ni els de no prendre's la medicació, ni els de prendre-se-la. I la decisió final hauria de correspondre sempre al malalt.

Ara torno a la meva mare. Quan estava estable era capaç de raonar amb molta coherència. Però jo no tinc la sensació que en general se la tractés com a una persona veritablement adulta i autònoma, pel que fa als seus problemes emocionals i a la forma de gestionar-los.

Considero que, també en aquest àmbit, se la va preferir submisa i no empoderada. El resultat va ser una nova submissió, afegida a les altres que ja arrossegava.

--
(1) Monte Miseria. Samuel Shem. Anagrama, 2000 (p. 471)