5.9 - Efectes secundaris

"Aplastado, anonadado,
torpe, mineralizado,
compungido, sometido,
cada vez más deprimido,
lento como un caracol
tomando haloperidol."

És l'inici d'un poema fet per un malalt bipolar. Val a dir que en el poema a més d'aquest tipus d'estrofes també n'hi ha d'altres com aquesta:

"Gracias a las treinta gotas
que te dan cuando alborotas
te evitas muchos problemas,
ni deliras ni blasfemas,
ni alucinas cosas raras,
ni te compras cosas caras,
ni acabas siendo ingresado
por estar tan exaltado." (1)

Aquest poema parla de l'haloperidol, però no l'he triat per això (ja he dit que em semblava més prudent no parlar de medicaments concrets), sinó només perquè el poema parla d'una manera divertida i alhora seriosa dels efectes ambivalents de la medicació en el cas de les malalties mentals.

La primera estrofa, la meva mare se l'hauria pogut fer seva, i fer-ne ella múltiples versions amb tota mena d'adjectius (de connotacions negatives, per descomptat). En canvi, no hauria pogut escriure una estrofa com la segona o semblant, perquè ja he dit més d'una vegada que no hi ha cap indici que la medicació en algun moment o etapa li hagués sigut útil: els períodes d'estabilitat arribaven i marxaven de manera "farmacològicament arbitrària".

"A alguns malalts, més que ajudar-los, els fàrmacs [psicoactius] els perjudiquen i per tant s'haurien de fer servir amb precaució."

Ho diu el psicòleg clínic Richard P. Bentall (2). Però no sembla que, en general, "la comunitat psiquiàtrica" sigui de la mateixa opinió, a la vista de la dificultat o incapacitat de la majoria de professionals per plantejar-se, com a mal menor, en alguns casos, la suspensió del tractament (per tal d'evitar "el mal major" dels desproporcionats efectes secundaris adversos). Cap dels psiquiatres de la meva mare s'ho va plantejar. (3)

A algun altre apartat parlo de les vegades que la meva mare va decidir, pel seu compte, deixar la medicació, i de si sempre va ser estricta amb les pautes quan se la prenia. Crec que si hagués tingut un professional amb qui hagués pogut parlar si més no de la possibilitat de reduir o espaiar la medicació (o eventualment suprimir-la) s'hauria sentit més còmoda. I potser les coses li haurien anat més bé. I quan dic parlar no vull dir comentar això i automàticament rebre un sermó alliçonador i dissuasiu, sinó parlar de debò, valorar pros i contres i que es tingués en compte la seva opinió (4).

Això no va passar. De fet, crec que si ella en algun moment hagués proposat un diàleg d'aquest tipus, probablement la situació que s'hauria trobat hauria sigut semblant a aquesta que descriu també Richard P. Bentall:

"Encara que els motius d'un pacient per a voler suspendre el tractament poden ser molt racionals (és possible que els fàrmacs siguin ineficaços o tinguin uns efectes secundaris insuportables), els receptadors sovint consideren el fet de rebutjar el tractament com una prova de falta de 'insight' del pacient i una indicació, per tant, de la necessitat d'un tractament més agressiu."

--
(1) Citat a 'La malaltia de les emocions'. E. Vieta, F. Colom i A. Martínez-Arán. Columna, 1999 (p. 108)
(2) Richard P. Bentall. Medicalizar la mente. Herder, 2011 (p 423, 409)
(3) Com si fossin incapaços de fer-se preguntes diferents de les plantejades en els seus "manuals biologistes"... com si fos més important el manual que la persona.
(4) Will Hall, a "Discontinuación del uso de drogas psiquiátricas" explica molt bé per què aquest diàleg i aquesta llibertat són drets del malalt que el sistema sanitari hauria de contemplar (i afavorir) en lloc de dificultar (publicació només virtual amb llicència CC,  www.freedom-center.org).