5.8 - Conillets d'índies

(*) "Em pregunto com pot aguantar un cos tanta quantitat de química. El metge de la Seguretat Social no entenia que jo sola em prengués tantes pastilles."

La teoria és aquesta: quan hi ha millores és gràcies a la medicació, quan no n'hi ha, la causa és un misteri. El que és positiu és gràcies als metges; el que és negatiu, no se sap. És l'adaptació de la teologia cristiana a la farmacologia: tot el que va bé és gràcies a Déu, tot el que va malament són imponderables. O culpa nostra.

Quan es fa evident que no hi ha millora, de vegades s'atribueix a la falta d'implicació del malalt: no té prou paciència per tolerar els efectes secundaris, ni per seguir esperant els desitjats efectes positius (encara que no n'hi hagi cap indici per cap banda), no té prou confiança en el professional, etc. Diagnòstic: falta d'implicació, falta d'adherència al tractament. "Falta" (del que sigui, però del malalt). És a dir, s'articula l'oportuna "transferència de responsabilitats" per tal que tot encaixi. Que li encaixi al metge, és clar.

En resum: qualsevol cosa abans que qüestionar l'expertesa dels experts de torn i l'eficàcia dels fàrmacs que recepten.

Després d'aquesta introducció, toca remarcar una altra vegada (ho sento per la insistència) el que ja he anat dient: no em consta cap període de bonança de la meva mare associat amb una determinada pauta farmacològica. Amb els mateixos o diferents professionals, i de vegades amb iguals o molt semblants pautes farmacològiques, s'anaven repetint les oscil.lacions anímiques descontrolades. I si dins d'aquesta dinàmica, arribava algun període de calma, no es podia identificar mai amb cap pauta determinada. Malauradament per a ella, no hi havia relació farmacològica causa-efecte. Durant trenta anys va ser així.

No tinc cap interès en parlar de medicaments concrets. Crec que aportaria poca cosa a aquest relat sobre la meva mare. Però de medicaments en general sí que em sembla que pot tenir sentit. Perquè crec que pot ajudar a entendre el grau de desprotecció en què estava la meva mare (ella, i totes les persones com ella, en la seva situació). (1)

Crec que s'ha de parlar, per exemple, de les pressions de les farmacèutiques per aconseguir (de vegades amb conductes molt poc ètiques) que s'aprovin els seus nous medicaments, i de les seves estratègies perquè després els metges els receptin. Se n'ha de parlar, perquè el resultat és que, al final, qui paga les conseqüències d'aquestes pressions i estratègies són els malalts. De vegades, prenent medicaments "tan eficaços com un placebo", o que causen uns efectes secundaris insuportables (o fins i tot noves malalties), o que són caríssims quan resulta que hi ha un medicament alternatiu d'efectes iguals o millors (potser amb la patent ja expirada i, per tant, molt més econòmic), etc.

Algú tan poc sospitós d'estar en contra de l'ús de medicaments psicoactius com el psiquatre Juan Antonio Vallejo-Nágera, fa anys ja deia això, referint-se a les farmacèutiques i a la promoció de nous medicaments:

"De vegades han mentit descaradament, anuncien cada nou antidepressiu com 'molt més eficaç i amb menys efectes secundaris' que tots els disponibles fins ara, i després gairebé sempre (...) comprovem que són totalment falses les dues afirmacions." (2)

Acabo. De les moltes vegades que he estat a la consulta d'un metge, d'un psiquiatre, un neuròleg o d'altres especialistes (gairebé sempre d'acompanyant, de la meva mare o d'altres persones), a l'hora de parlar del tractament farmacològic només una vegada, un d'aquests metges, va fer un comentari en relació amb la prudència amb què cal contemplar les afirmacions optimistes de les farmacèutiques sobre l'eficàcia dels seus medicaments. (3)

Al llarg dels anys, i de moltes visites, només una vegada.

--
(1) Faré una excepció. Durant el 1983 la meva mare es va estar prenent Alival (nomifensina), "Para el paciente que ha perdido la ilusión de vivir", tal com deia un anunci que podria ser de la Cocacola però que era de Hoechst, el laboratori fabricant de l'Alival, abans que el medicament fos retirat l'any següent a causa de greus efectes secundaris. Aquest anunci sortia al final d'un llibre titulat "Trastornos depresivos en la práctica diaria", editat per Hoechst, un llibre l'únic objectiu del qual era (després d'insistir en les causes "biològiques" de les depressions) convèncer els metges perquè receptessin el nou fàrmac. Amb aquest propòsit es va distribuir de forma massiva entre els metges de capçalera. A mi me'l va donar un d'aquells metges, i llavors el vaig guardar sense saber que, ara, revisant papers i llibres, descobriria aquesta coincidència: que l'Alival, un dels molts medicaments que es va prendre la meva mare, tenia aquesta història inquietant.
(2) 'Ante la depresión'. Juan Antonio Vallejo-Nágera. Planeta, 1994, p. 107
(3) Si a algú li interessa aquest tema dels abusos de les farmacèutiques i no sap per on començar a buscar, un llibre rigorós és 'Mala farma', de Ben Goldacre (Paidós, 2013). Un altre llibre semblant: 'Medicamentos que matan y crimen organizado', de Peter Gotzsche (Los Libros del Lince, 2014, amb pròleg de Joan-Ramón Laporte).