5.7 - Restrenyiment

"Una depressió és, en sentit literal, una fondalada del terreny o una disminució de la pressió atmosfèrica, qualsevol cosa que va cap avall partint d'un estat precedent més o menys equilibrat." Emanuela Muriana i altres (1)

Crec que des de petita la meva mare ja tenia alguns problemes de restrenyiment. Quan als trenta-set anys finalment li van diagnosticar que patia una depressió i es va començar a medicar, el problema del restrenyiment encara es va agreujar més, fins al punt de convertir-se, amb raó, a partir de llavors, en un tema obsessiu per a ella. Crec a més que els últims anys de la seva vida aquest problema encara va ser pitjor, ja fos pels medicaments concrets que llavors es prenia o per algun canvi relacionat amb l'edat.

Aquells últims anys vigilava molt el que menjava, de forma habitual munts d'espinacs, de kiwis i de sucs de taronja, fins al punt que algun cop que havia estat ingressada a causa d'algun traumatisme o operació (això va passar diferents vegades), li dúiem carmanyoles amb uns purés fets segons les seves instruccions que tenien una mala pinta espantosa, però que deia que, "per al seu problema", li anaven millor que el menjar de l'hospital.

La preocupació que tenia la meva mare pel que fa als seus problemes de restrenyiment era tan gran que sovint deia que, si estigués en un camp de concentració, aquesta seria la causa de la seva mort, al no poder disposar dels seus laxants. Perquè de laxants se n'havia de prendre de tota mena, tant els de "manteniment" com els excepcionals, en casos ja d'emergència després de dies amb els budells del tot bloquejats.

Ho explico perquè em sembla un detall rellevant, en el context d'aquest recorregut per la seva vida i les seves depressions. Em costa d'entendre que receptant-li els medicaments que li receptaven, ningú li parlés dels seus efectes secundaris de manera més clara. I que quan aquests efectes secundaris apareixien, ningú n'hi fes gens de cas, o molt poc.

Que jo sàpiga, cap psiquiatre va considerar que el restrenyiment de la meva mare "també" era competència seva, en la mesura que el provocava o empitjorava la medicació que li receptava. Per a ells el restrenyiment "no era un problema de salut mental", i per tant ells no se n'havien d'ocupar. Si de cas, que anés "a un digestòleg", que són els que s'ocupen del tema. I de fet alguna vegada hi va anar, i no li van resoldre mai res, a banda de proposar-li algun cop alguna solució radical puntual.

Com li havien de resoldre el problema si la causa no es modificava? I el problema no era menor, perquè el restrenyiment, a banda dels obvis mals de panxa, en els moments més crítics li provocava també mal de cap, dificultats per pensar, sensació d'ofec i cansament. Podia provocar-li estats molt invalidants.

D'un metge a l'altre, cadascú ocupat només de la seva parcel.la, indiferents al que passava a les altres parcel.les, encara que allò que hi passés ho haguessin provocat o afavorit ells amb les seves intervencions. Suposo que la meva mare de gran devia tenir els budells completament desmanegats, d'una banda a causa dels efectes dels medicaments, i d'una altra, a causa de tots els intents (també farmacològics) de minimitzar el problema del restrenyiment. Durant anys, els seus budells van ser un veritable camp de batalla.

Doncs bé, la pregunta que sobre aquest tema crec que s'escau és aquesta: tot aquell desgavell, tots aquells malestars relacionats amb el restrenyiment, en alguns casos bastant invalidants, contribuïen a facilitar la seva estabilització emocional? O al contrari, encara la dificultaven més? Tot aquell patiment (físic i mental) relacionat amb els seus restrenyiments, no devia contribuir també, en alguna mesura, a alimentar encara una mica més les seves depressions?

--
(1) Emanuela Muriana, Laura Pettenò, Tiziana Verbitz. Las caras de la depresión. Herder, 2007 (p. 15)