5.6 - Diferents normalitats

"No hi ha una normalitat estàndard. La normalitat és subjectiva. Hi ha set mil milions de versions de normalitat en aquest planeta." Matt Haig (1)

Reprenc el tema del capítol anterior, i potser em repetiré una mica, però és que aquest tema de les diferents maneres de ser i de la gestió de les diferències em sembla prou important. Tant en el cas de la història de la meva mare com en general, en tots els casos.

L'Elisabet és una coneguda que fa anys que està ingressada en una residència psiquiàtrica. M'explica que és habitual que, quan a la residència hi ha algun incident amb descontrol o agressivitat per part d'alguna persona ingressada, se li donin sedants per tal de controlar la crisi. En teoria són intervencions puntuals, però quan vas de visita a la residència, la impressió general és que moltes persones estan sobremedicades: se les veu sempre bastant apagades. Per descomptat, així són més fàcils de gestionar.

A la residència de l'Elisabet, "la normalitat" sovint és aquesta.

El que és normal és molt subjectiu. Només existeix respecte d'un "patró de normalitat" establert (inventat) prèviament. Tenint en compte que és així, té sentit plantejar-se aquesta pregunta: el patró de normalitat vigent a la residència de l'Elisabet, establert per les persones que administren la residència, ¿és el que afavoreix més els interessos de l'Elisabet i les altres persones ingressades?

Ara torno a la meva mare, i als patrons de normalitat que l'envoltaven i que la condicionaven. ¿Hauria pogut ser millor, la seva vida en conjunt, si alguns aspectes seus que no encaixaven "en la normalitat dels altres", en lloc d'haver-se fet tots els esforços que es van fer per reprimir-los, s'hagués deixat que es manifestessin amb més espontaneïtat? Tot i patir la malaltia que patia, ¿podria haver tingut una vida millor, si s'hagués fet un esforç més gran per entendre "la seva pròpia normalitat"?

¿Hauria pogut ser més fàcil, la seva vida, si els altres haguéssim entès (tant abans com després de manifestar-se la bipolaritat) que "els seus límits" podien no coincidir del tot, o no sempre, amb els nostres límits? És a dir, si haguéssim assumit, per exemple, algunes incomoditats com a part inevitable de la convivència amb ella, en lloc de voler-la canviar i encasellar dins de la nostra definició de normalitat.

Encara més: ¿què hauria passat si, ja abans de manifestar-se la bipolaritat, ella no hagués tingut el sentiment que la seva extraordinària vitalitat i el seu punt d'anarquia no eren cap defecte, sinó només una característica? ¿Què hauria passat si ella no hagués tingut aquest sentiment "de no ser com havia de ser", ja que els altres esperaven d'ella que fos d'una altra manera? ¿Què hauria passat si la seguretat de quan era soltera, en lloc d'anar-se afeblint amb un creixent sentiment de frustració i d'inutilitat, l'hagués pogut conservar?

I relacionat amb tot això. Pel que fa als fàrmacs que es va arribar a prendre: ¿podria ser que en el seu cas hagués passat una cosa en part semblant al que passa a la residència de l'Elisabet? Dit de manera més explícita: ¿realment va ser sempre clara, la frontera entre el tractament de la malaltia i el sotmetiment de la persona?

D'acord, contestar aquesta pregunta suposo que no és fàcil. Però plantejar-la em sembla normal.

--
(1) Matt Haig. Raons per seguir vivint. Empúries, 2015 (p.127)