5.4 - Sobre el desordre

(*) "Per no poder, ni tan sols podia desordenar."

Un argument a favor de la hipòtesi que la meva mare potser no es prenia sempre la medicació que tenia prescrita és que era molt desordenada. Tenia aquesta anomenada, la de la tendència o presumpta tendència al desordre. I això podria explicar un eventual incompliment de les pautes de la medicació. I conseqüentment, també explicaria la falta de resultats positius de la medicació que es prenia (dels diferents medicaments i en diferents combinacions que es va anar prenent durant molts anys). De manera que tot encaixaria.

He dit que "tenia l'anomenada de desordenada", he parlat de "tendència o presumpta tendència al desordre". Des del punt de vista concret del meu pare això no era cap hipòtesi, era una cosa evident. I el cas és que el punt de vista del meu pare afectava molt la meva mare, tant, que ella mateixa s'ho va acabar creient, això del seu desordre.

Ara bé, tenint en compte la vida que duia la meva mare i tot el que gestionava, les rutines que seguia cada dia, de manera matemàtica... crec que no era desordenada en absolut. Era una etiqueta que li havien encolomat, i que la va fer patir immensament.

Impetuosa sí que ho era, i de vegades imprevisible. Però confondre aquests trets amb desordre, i alhora assimilar, per dir-ho d'alguna manera, el desordre a una mena de "mancança moral", o de "defecte de caràcter", hi ha una gran diferència. Perquè és clar, ser desordenada podria ser només una característica, una peculiaritat, ni positiva ni negativa. Però no era el cas, era un defecte. Un defecte que s'havia de corregir.

Ella era vital, impetuosa, i de vegades imprevisible. A causa de ser així també era incompresa. I no només per part del meu pare, sinó també de més gent. Entre aquesta gent hi havia persones per a ella molt importants. Estava envoltada de persones que compartien, i refermaven, l'opinió que d'ella tenia el meu pare.

Vaig conviure amb ella els últims anys de la seva vida. No se m'acudiria dir que era una persona desordenada. En absolut. Era puntual (sempre ho havia sigut), complia els compromisos que assumia, gestionava la casa amb bon criteri, anava a comprar, cuinava... Potser sí que de vegades quan es posava a cosir feia una bona estesa de robes, fils i agulles. O de cassoles a la cuina quan cuinava. I què? Això, i algun altre detall anecdòtic semblant, justificava encolomar-li l'etiqueta de desordenada?

Assumeixo que llavors ella era gran, que no tenia la vitalitat de quan era més jove, i que l'edat devia contribuir a asserenar la seva vida. Però aquest és un aspecte que incideix sobre la vitalitat, i no sobre la forma de ser més o menys ordenada.

També és veritat que alguna vegada algú potser relativitzava la importància d'aquest tema, i li deia: "d'acord, potser ets desordenada, però no té tanta importància." Però no era això el que calia, aquesta relativització, sinó negar aquesta presumpta característica seva.

El que em dol, avui, és no haver-hi pensat llavors, en tot això. No haver-li arribat a dir el que ara escric. Perquè penso que, si llavors ho hagués fet, potser l'hauria ajudat a alliberar-se una mica d'aquell pes.