5.3 - Incompliment de pautes?

"Els antidepressius normalment són la primera elecció en el tractament de la depressió. Es considera un remei ràpid i barat. No obstant això, els assajos clínics revelen que únicament entre el 20 i el 40 per cent dels pacients superen el trastorn només amb l'ús de fàrmacs." Emily Anthes (1)

En les seves notes la meva mare no fa mai, ni tan sols una vegada, una associació directa entre prendre's medicaments i trobar-se bé. De vegades diu que la seva malaltia és exclusivament orgànica i que, per tant, només és útil la medicació, però són sempre frases, "declaracions de principis" que mai s'acompanyen de testimonis ni afirmacions que les avalin. Ni una sola vegada diu: "estic bé gràcies a la medicació", o "recordo aquella temporada que gràcies a la medicació em vaig estabilitzar", o alguna cosa semblant. Ni una sola vegada. No surt en cap de les seves notes, ni parlant vaig sentir mai que ho digués.

Un cop aclarit això, ara parlaré del seguiment de les pautes farmacològiques, un tema controvertit, perquè hi havia qui posava en dubte que ella es prengués la medicació de forma regular. Com que la meva mare va medicar-se durant molts anys, i al llarg d'aquests anys les circumstàncies no van ser sempre les mateixes (ni el seu estat, ni la seva edat, ni el seu entorn, ni els seus psiquiatres, ni les pautes prescrites...), em sembla arriscat fer cap generalització.

Sobre algunes excepcions no hi ha dubtes, ella mateixa en parlava, d'algunes vegades que havia deixat de medicar-se. Per exemple, amb motiu del seu "miracle" (en parlaré més endavant). I també quan es quedava embarassada, ja que llavors deixava la medicació de forma sistemàtica, fins que naixia el fill, per tal de no perjudicar-lo (i perquè a més ella durant l'embaràs es sentia molt bé).

Al marge d'aquests casos, reconeguts per ella mateixa, especular ara sobre d'altres eventuals incompliments (decidits o atzarosos) només pot ser això, una especulació. Si en parlo és perquè, tal com he dit, hi havia gent (metges i familiars) que dubtaven que realment es prengués sempre la medicació.

No és una qüestió irrellevant, però des del meu punt de vista potser per motius diferents dels que de vegades s'argumentaven.

La meva mare, com tothom, el que volia era trobar-se bé. Volia trobar-se bé però tenia la desgràcia de patir una malaltia complicada que de vegades feia que es trobés molt malament. Durant anys, va passar èpoques durant les quals es trobava fatal, primer sense ni saber ni tan sols què li passava, sense que ningú li encertés el diagnòstic. Després, quan finalment li van encertar, no va aconseguir tampoc l'estabilitat que anhelava, tot i en general anar fent el que els metges li deien.

Es medicava, però malgrat la medicació, seguia oscil.lant entre les depressions i les eufòries, i a sobre patia els efectes secundaris (de vegades molt severs) dels medicaments que es prenia.

A mi se'm fa difícil de creure que si hagués trobat una ajuda de debò en la medicació, no hagués seguit sempre de manera seriosa les pautes. Però és que aquesta ajuda, insisteixo, no la va trobar: els episodis de relativa estabilitat (o els de més gran inestabilitat) no hi havia indicis que estiguessin associats a pautes farmacològiques concretes. Si hi havia elements que influïen en les variacions dels seus estats d'ànim, sembla que eren uns altres, fossin els que fossin.

De manera que, si ella no notava que els medicaments l'ajudaven, ¿seria tan estrany que, en algun moment, no hagués seguit al peu de la lletra les pautes? ¿No seria fins i tot bastant normal i fàcil d'entendre? Sobretot tenint en compte els efectes secundaris dels medicaments que es prenia.

Pateixes una malaltia terrible, no trobes alleujament amb el tractament, fa anys que vas tombant d'un professional a un altre, vas fent i prenent-te tot el que et van dient i, tot i així, resulta que no aconsegueixes cap resultat positiu evident.

Llavors pot passar que et trobis en aquesta situació: que els professionals, i potser també els familiars, comencin a sospitar (amb fonament o sense) que potser no segueixes les pautes establertes de la medicació. I obertament o no, et culpabilitzin, d'alguna manera, de la teva situació, de la falta de millora, en la mesura que "potser no estàs seguint les pautes".

Em sembla una actitud poc lúcida, poc atenta i poc empàtica (per dir-ho d'una manera suau). Resulta que ningú sap abordar de manera eficaç el problema que tens, i passen els anys, passen els metges, passen els diferents medicaments, tot va passant. Només és estable el teu patiment, la teva desesperació.

Llavors, et donen el cop de gràcia: et responsabilitzen del fracàs del tractament (i segons com, fins i tot del fet de patir la malaltia). Et diuen, o insinuen, que el problema no és que els medicaments no siguin adequats, o que els professionals no els pauten amb encert, sinó que el problema ets tu, la malalta. La més feble i indefensa.

La psiquiatria és una ciència limitada inexacta. Aquesta realitat hauria d'infondre humilitat i prudència als professionals que s'hi dediquen. I passa que no sempre és així. Alhora, la consciència d'aquestes limitacions hauria d'estimular també una actitud sobretot comprensiva i compassiva per part dels familiars. I no és tampoc sempre el cas.

--
(1) Emily Anthes. Tras el éxito de la terapia cognitivo-conductual. Cuadernos Mente y Cerebro nº 14, 2016 (La depresión, causas síntomas y tratamientos, p. 60)