5.2 - Primer diagnòstic

"Com més detalls m'explicava (...) jo no em podia treure del cap que la seva depressió postpart havia sigut l'explosió d'una bomba de rellotgeria que estava fent tic-tac des de feia ja molt de temps." Mariela Michelena (1)

Abans no li van diagnosticar a la meva mare allò que li passava van passar bastants anys (vuit, segons els meus càlculs basats en els seus comentaris). Anys de patiment i de desconcert, d'anar d'un metge a un altre, prenent-se de vegades vitamines, "reforçants", anant a diferents especialistes, fent-se les proves que li deien (anàlisis, electrocardiogrames, ressonàncies magnètiques, etc.). Sense que ningú sabés veure què li passava, sense aclarir res.

"En la depressió el pas del patiment individual a la malaltia és més complex que en altres malalties, ja que de vegades el mateix individu no acaba d'estar convençut que allò que li passa sigui un trastorn psíquic. Espera ser diagnosticat d'un trastorn físic, ja sigui del cap, del cor, de l'equilibri..., i comença un itinerari que habitualment s'inicia amb el metge de capçalera (...) i que continua amb el neuròleg i amb altres especialistes, en un intent de buscar un diagnòstic de malaltia orgànica o de fer palès que les proves orgàniques (...) són negatives i que, per tant, aquesta no pot ser la causa del seu problema." Carme Ferré (2)

La meva mare de vegades en parlava, d'aquells anys. De vegades recordava el punt d'inflexió, quan finalment li van fer el diagnòstic encertat, i de l'alleujament que va suposar per a ella saber que tenia "allò", que el que li passava no eren manies seves. Va ser el 1965, i el que li van diagnosticar llavors va ser una depressió postpart.

Ara bé, la meva mare no tenia només una depressió postpart. De fet, un professional una mica atent, interessat de debò en el seu historial, hauria hagut de ser capaç de veure que aquella depressió postpart era "una de les manifestacions" (o episodis) dels problemes depressius més generals que feia ja anys que ella arrossegava. El postpart no era una causa única. Però suposo que d'entrada era més fàcil aquest diagnòstic. I en qualsevol cas va ser un avanç important, ja que per primer cop va aparèixer la paraula "depressió".

Més tard, no sé exactament quan, al marge que les depressions postpart es seguissin reproduint amb cada nou fill, ja no es parlava d'aquest fet com a causa única de les depressions.

També va ser més tard que li van diagnosticar la bipolaritat. No sé si al principi els episodis eufòrics ja existien. Si més no, quan ella es referia a aquells primers anys, no parlava d'eufòries, i no queda clar a partir de quin moment s'estableix per primer cop el diagnòstic de la bipolaritat. (3)

En qualsevol cas, al marge del moment d'inici dels diferents símptomes i del moment concret dels diagnòstics, ja he comentat abans que ella donava una importància molt diferent a cada un dels dos aspectes de la seva malaltia. Les depressions eren espantoses, causa de profunds sofriments mentre les patia i d'una gran por quan no l'afectaven: por que "allò terrorífic" la pogués tornar a atrapar.

En canvi, les eufòries eren una altra cosa. I si li feien por era sobretot perquè sabia que, "després de les eufòries, arribaven les depressions".

--
(1) Mariela Michelena. Mujeres malqueridas. La Esfera de los Libros, 2007 (p. 129)
(2) Carme Ferré. Depressió: pacients i familiars. Cossetània Edicions, 2005 (p. 59)
(3) No recordo que ella comentés mai un moment i psiquiatre concrets pel que fa al diagnòstic de la bipolaritat, però al cap d'uns anys del diagnòstic de les depressions, dels medicaments que surten a les receptes ja es dedueix que la bipolaritat està identificada.