4.18 - Creure

"Sóc atea i ja està. Crec que no hi ha res en què creure, excepte en ser amable amb els altres i fer el que puguem per ells." Katharine Hepburn (1)

A la meva mare la preocupava la meva falta de fe. Per a ella la fe consistia en creure en Déu i en una vida després de la mort. Que jo no tingués aquesta fe era terrible.

A mi, en canvi, em preocupava la seva falta de fe. Perquè, des del meu punt de vista, la falta de fe més evident i més greu és la de qui ha perdut la fe en la vida, és a dir, la de qui pateix una depressió. Com que a causa de la depressió no creu en res, la vida li és insuportable i només pensa en la mort. A causa de la depressió, de la tristesa, de la buidor i de la negror que l'envolta, veu la mort com un alliberament. Dir que en aquest estat es pateix una falta de fe absoluta em sembla una afirmació molt ajustada a la realitat. L'Alexander Lowen ho explica així:

"Un home que proclama que creu en Déu pot tenir poca fe; ho demostraria, per exemple, el fet que es deprimeix. D'altra banda, un ateu pot ser un home amb una gran fe. Potser no creu en un Déu sobrenatural que regeix els destins, però la seva fe podria estar relacionada amb la seva identitat, amb l'amor cap als seus companys i amb l'amor per la vida." (2)

La meva mare tenia dues fes, una de caràcter sobrenatural, religiosa, i una altra terrenal. La segona de vegades li fallava, quan patia depressions (i llavors, de rebot, de vegades també li trontollava la primera).

Jo també tinc dues fes, de fet tots en tenim dues (com a mínim). Perquè tots tenim les nostres creences, del tipus que siguin (religioses, polítiques, ecològiques, socials, culturals, esportives...), i alhora tots estem exposats a les oscil.lacions, més grans o més petites, dels nostres estats d'ànim.

Sobre el primer tipus de fe, alguna vegada li deia a la meva mare que no es preocupés, que l'important no són les creences, sinó què en fem, de les creences. I que siguin les que siguin les nostres creences, si les fem servir per procurar ser bones persones, solidàries, compassives, doncs que ja anem bé.

Si a ella la creença en el seu Déu li servia per a això, doncs perfecte. I si a mi viure allunyat del seu Déu no m'impedia el mateix, doncs igual, també anava pel bon camí. I que, per tant, no calia que es preocupés, ja que en definitiva no érem tan diferents.

La meva mare de vegades em deia que sí, i de vegades em deia que no. És normal, si sempre m'hagués dit que sí no hauria sigut la meva mare. Quan em deia que no, algun cop m'havia dit que, per demostrar-me que ella tenia raó, quan es morís, alguna nit, quan jo estigués dormint, vindria i em despertaria fent-me pessigolles als peus.

Fa deu anys que ella va morir i, de moment, no ha vingut. Dic que no ha vingut perquè tinc el son lleuger, i si una nit m'hagués fet pessigolles als peus crec que ho hauria notat.

De tota manera, potser la meva mare tenia raó. I ara potser està la mar de a gust al Cel, amb les seves dues fes reforçades: en companyia de Déu i sense cap ombra de depressió. I potser no em ve a fer pessigolles perquè, estant allí, s'ha adonat (potser Déu li ho ha dit) que jo també tenia raó, i que el més important no és si creiem o no creiem en Déu, sinó què en fem, de la nostra vida.

--
(1) Cita recollida per Joan Konner a 'La Biblia del ateo', Seix i Barral, 2008 (p. 94)
(2) Alexander Lowen. La depresión y el cuerpo (1972). Alianza editorial, 1998 (p. 196)