4.17 - Sumar i restar

"La Virgen Santa María, Madre del Amor Hermoso, aquietará tu corazón (...) si acudes a Ella con confianza." Camino, 504*

Continuo amb el tema de l'apartat anterior, passant ara de les consideracions generals al cas de la meva mare.

És obvi que, quan et sents perdut, desvalgut, impotent, sentir que tens un Pare Celestial que t'estima i una Mare de Déu que vetlla per tu, pot ser molt reconfortant. Tenir fe, resar, anar a missa, creure en el Cel i en la vida eterna, tot això a la meva mare l'ajudava a viure. Igual que ajuda a milions de persones: si no fos així, no existirien les religions. Tots necessitem creences, i necessitem també acompanyar-les d'hàbits i rituals: som éssers de costums, socials, comunitaris.

Si penso en ella, m'entendreix, per exemple, recordar-la quan resava el rosari o l'Àngelus, o recordar els seus altarets amb el Nen Jesús i la Mare de Déu. Recordar les espelmes enceses, les seves estampes, la seva ampolleta d'aigua beneïda a la tauleta de nit per sentir-se protegida. O les seves col.lecions de ruquets i aneguets, als quals la gent de l'OD atribuÏa significats que no tinc del tot clars, però que sens dubte per a la meva mare eren importants. (1)

Tenir una segona família, la de la gent de l'OD, ajudava a viure a la meva mare. Una segona família dins de la qual se sentia acollida. De fet, ella tenia tres famílies: la família del marit i els fills (més els pares i germans), la família de la gent de l'OD amb qui es relacionava, i la família sobrenatural, Déu, la Verge i els sants. Les tres se les sentia seves i se les estimava. (2) (3)

En diferents moments, en aquests escrits (no sé si amb el suficient encert) he intentat no fer una crítica del fet religiós, sinó només una crítica d'alguns aspectes concrets de la religiositat de la meva mare, i només en la mesura que considero que eren aspectes que incidien, d'una manera o d'una altra, sobre els seus estats emocionals.

És en el context de la manera concreta de viure la religió de la meva mare que situo els comentaris que faig sobre aquest tema. Insisteixo, no amb la intenció de desacreditar ni de fer cap "esmena a la totalitat" del fet religiós, sinó només amb la intenció d'identificar, entre les vivències, influències i pràctiques religioses de la meva mare, la part que sumava i la part que restava, en relació amb la difícil gestió de les seves emocions.

El meu punt de vista òbviament no és el mateix que el de les persones que comparteixen les creences de la meva mare. Per a aquestes persones, el fet religiós, en concret el catòlic (i encara més concretament l'OD), sempre sumava. Jo en canvi crec, dic, que també hi va haver resta. I que va ser important. Més important que la suma? No ho sé, crec que la suma també va ser important. Potser és suficient dir-ho així, que van existir els dos efectes.

Dir-ho, en lloc de negar-ho com fan d'altres. Com fa també, tal com he explicat abans, la Pastoral de la Salut del Consell Pontifici Vaticà, quan al parlar de les depressions (i a l'aprofundir de manera exhaustiva en les seves causes) ni es planteja que el fet religiós, a més de ser sovint una gran ajuda, "un veritable antidepressiu", en determinades circumstàncies també pot restar. (4)

És possible que algú, llegint tot això, pensi que estic obsessionat amb el tema religiós, i sobretot amb l'OD. Però per parlar de la meva mare (ja ho he dit i repetit abans) m'és imprescindible parlar de la religió, i de l'OD en concret. Per això en parlo.

En canvi, si la meva mare hagués sigut atea i s'hagués sentit atreta pel Partit Comunista i s'hi hagués afiliat, i a causa de la seva militància i de l'autoritarisme del partit hagués acabat caient en una depressió, ara en lloc de parlar de l'OD estaria parlant del Partit Comunista. Però no va ser així, la meva mare no es va fer del Partit Comunista, ni de l'Església de la Cienciologia, ni de les Carmelites Descalces. Es va fer de l'OD.

--
(1) Pel que fa a les seves oracions em passa igual, quan penso en els seus precs a la Verge o a algun sant par tal que "intercedissin" davant de Déu, amb l'objectiu que Ell satisfés les seves súpliques. A mi, que no crec en res d'això (o potser precisament perquè no hi crec), m'entendreix profundament pensar en la meva mare resant, desvalguda i alhora esperançada...
(2) Mossèn Escrivá feia servir la paraula "família" per a referir-se a la gent de l'OD, la família espiritual de la qual ell n'era el pare, "El Padre".
(3) O potser ella ho vivia com una única família, que incloïa les tres famílies, i precisament per això patia tant quan veia que un fill perdia la fe (o no parlava bé de l'OD).
(4) En una nota d'un dels primers apartats m'he referit al psiquiatre i psicoanalista Jordi Font. Igual que en el cas de la Pastoral de la Salut, ell (a "Religión, psicopatología y salud mental", Paidós, 1999) parla de la relació entre la religió i diferents patologies, però només parla de coincidències o coexistències, no diu en cap moment que el fet religiós pugui ser, en alguns casos, motiu o afavoridor d'alguna patologia (llevat de quan es refereix "a les sectes" i altres desviacions del que per a ell és l'ortodòxia...).