4.16 - Pastoral de la salut

"Cualesquiera sean la causa o las circunstancias que desencadenan la depresión, el papel de la experiencia religiosa y el poseer convicciones sólidas de la fe ocupan una posición clave en la recuperación del equilibrio mental y en la curación de la enfermedad." James M. Wingle, bisbe d'Ontario.

Encara que sigui un descregut, no tinc cap mena de dubte sobre el fet que estar aixoplugat sota una creença que doni seguretat i sentit a la pròpia existència fa més fàcil conservar (o recuperar) l'estabilitat emocional. Crec que les persones no creients en aquest sentit podem ser més vulnerables, sobretot si no tenim algun sistema de creences alternatiu. (1)

Tinc moltes referències de persones catòliques per a les quals les seves creences han sigut el puntal que els ha servit per estructurar la seva vida de manera autònoma, productiva, generosa i alhora emocionalment estable. No me n'oblido mai, perquè a més cap a alguna d'aquestes persones sento una gran admiració.

Ara bé, dit això, després resulta que les coses de vegades són una mica més complicades. La cita inicial està treta d'un document sobre les depressions del Consell Pontifici de la Pastoral de la Salut (2). I en cap de les vint-i-sis ponències incloses en aquest document no es fa cap referència a la possibilitat que, de vegades, la manera com es viu la religió pugui ser un element que compliqui la vida, en lloc de facilitar-la. I que per tant, eventualment, en alguns casos la dimensió religiosa pugui afavorir les depressions, en lloc d'ajudar a prevenir-les o superar-les.

Les creences (religioses o no religioses) ajuden a viure, però de vegades també poden ser perjudicials per a les persones que hi creuen. Depèn de diferents factors: de les mateixes creences, de l'entorn del creient, de la manera de ser d'aquest creient, de la manera de viure les seves creences, etc. De la mateixa manera que conec persones creients amb un sòlid equilibri emocional, també en conec de les altres, de les que han perdut aquest equilibri, o que potser no l'han tingut mai. Creure en Déu pot ser una ajuda, però no vacuna contra les depressions, ni és una garantia per poder-ne sortir.

En el cas de la meva mare, des del meu punt de vista la religió va tenir un paper ambivalent. D'entre les diferents "famílies" del catolicisme va triar una via que es presentava com a innovadora, però que de fet era més aviat rígida, autoritària i dissimuladament misògina, una barreja que conformava una mena de teranyina de la qual ella n'era poc o no gens conscient: només veia el flotador que l'ajudava a surar, però no en veia aquells altres elements que no afavorien el seu equilibri emocional.

He fet servir la paraula teranyina perquè la xarxa d'arguments que envoltava el món religiós de la meva mare estava molt ben teixida. Per exemple, al mateix document ja esmentat el cardenal Javier Lozano Barragán, president Consell Pontifici de la Pastoral de la Salut, es refereix a "lo que en último análisis es la depresión: un alejarse del Señor".

Però què passa si, malgrat "no allunyar-te del Senyor" (com la meva mare) la cosa no rutlla? Cap problema, ens ho explica en una altra ponència l'arquebisbe Jorge Arturo Medina:

"Saberse amado y repasar la larga lista de los dones que hemos recibido de Dios, es (...) un buen camino para 'alcanzar amor'. En esta perspectiva la depresión debe ser vista como una forma de participación en la pasión y en la cruz de Cristo y como una realidad dolorosa que nos permite 'completar lo que falta a la pasión de Cristo, en favor de su cuerpo que es la Iglesia'". (3)

És a dir, es fa que tot encaixi. Del dret i del revés. De manera que si és el cas que la fe no ajuda a superar la depressió, és perquè Déu ho vol així i, per tant, si ell ho vol, està bé que sigui així.

D'altra banda, cal reconèixer que aquesta idea del sentit sobrenatural de la depressió pot ser molt útil a una persona creient per tal de suportar la depressió que pateix. Aquesta és la part positiva de ser creient en el cas de patir una depressió.

Però a banda de suportar-la, l'ajudarà a superar-la? Doncs potser no, perquè si patint la malaltia segueixes els designis divins i alhora contribueixes a completar l'obra redemptora de Crist, el que has de fer és estar orgullós de patir la depressió. De manera que el desig humà d'evitar el sofriment entra en contradicció amb el desig sobrenatural de celebrar el sofriment.

Per tant, el resum d'aquest embolic suposo que seria aquest: en general, tenir un sistema de creences fa més fàcil la vida, però de vegades també la pot fer més difícil. De vegades pot alleujar una depressió i de vegades la pot empitjorar. I de vegades pot fer les dues coses alhora, sumant per una banda i restant per una altra. (4) (5)

--
(1) Viure sense arrepenjar-te enlloc és molt difícil, potser impossible: encara que alguns no siguem religiosos suposo que, per no acabar naufragant, sempre "ens inventem alguna cosa" que doni sentit a les nostres vides.
(2) 'La depresión', Consejo Pontificio para la Pastoral de la Salud, Palabra, 2004. És el recull de les actes de la XVIII conferència internacional sobre la depressió (Ciutat del Vaticà, 2003). Aquest llibre es va publicar un any abans de morir la meva mare, gairebé cinquanta anys després de l'inici de les seves depressions. No sé si des del Vaticà abans ja s'havia promogut i difós alguna altra aproximació a les depressions (al llibre no hi ha cap referència en aquest sentit). Però els continguts de tipus religiós del llibre (i la seva relació amb la salut) no són cap novetat pel que fa a la doctrina o criteris de l'Església, és a dir, el context religiós en què va viure la meva mare. Per això m'ha semblat oportú fer servir aquests textos, tot i la seva tardana publicació (en relació a la vida de la meva mare).
(3) He seleccionat unes poques cites breus d'un llibre de gairebé cinc-centes pàgines i amb textos de diferents autors. Hi ha moltes més cites semblants, perquè els espais dedicats a la perspectiva religiosa de la malaltia són molts. També és cert que d'aquest mateix llibre podria seleccionar-se'n altres fragments, i amb ells fer un bon text sobre les depressions, clarificador i útil. Ara bé, aquest altre llibre no tindria cap sentit que el promogués l'Església, ja que per a ella només adquireix sentit quan el tema es vincula amb l'experiència religiosa, o més ben dit, amb una determinada experiència religiosa "sempre positiva".
(4) A Camino, el principal llibre de referència de la meva mare, de missatges poc adequats per a una persona depressiva (o en risc de ser-ho) no en falten: "No olvides que eres... el depósito de la basura. (...) Humíllate: ¿no sabes que eres el cacharro de los desperdicios?" (592*); "Cuando te veas como eres, ha de parecerte natural que te desprecien." (593); "Si te conocieras, te gozarías en el desprecio" (595*); etc. Es podria pensar que aquestes idees potser no afectaven la meva mare, però es veu que no era el cas. Escrivia ella: "El Padre es sentia un drap brut, escombraries. Com m'haig de sentir jo? Què he fet com a mare dels meus fills?"
(5) No he traduït les cites d'aquesta pàgina per no arriscar-me a alterar el seu sentit.