4.14 - Més mortificació

"Donde no hay mortificación, no hay virtud." Camino, 180

Quan la meva mare encara vivia, un dia vaig parlar d'aquest tema de les mortificacions amb un germà meu de l'OD. Em va dir que, en el cas de la nostra mare, ell estava convençut que aquell tipus de mortificacions no se li fomentaven. Que estava convençut que tenint en compte la situació de la nostra mare, amb els seus múltiples mals físics i emocionals, segur que intentaven treure-li aquestes idees del cap. No em va convèncer, però la conversa amb ell va acabar així, i no en vam parlar més.

Fa uns dies vaig anar a veure una amiga de la meva mare, també de l'OD. No només amiga, sinó alhora la seva directora durant molts anys (1). És una dona simpàtica, decidida, i em va fer grans elogis de la meva mare, parlant-me sobretot de la seva exuberant vitalitat, originalitat, creativitat i alegria.

Com que la conversa era fàcil i agradable, vaig aprofitar i li vaig explicar l'anècdota del reclinatori, afegint-hi a continuació el que jo en pensava: que aquell tipus d'actituds de la meva mare per a ella no eren "emocionalment saludables". Ni emocionalment ni físicament, ja que després a causa de mortificacions com aquella anava encara més adolorida tot el dia, perquè li feia més mal el genoll, a més de tots els altres mals que ja arrossegava. Uns mals físics que al seu torn repercutien sobre els emocionals, agreujant-los.

Després de la meva exposició l'amiga de la meva mare em va mirar somrient i em va dir, de manera clara i ferma, que hauria d'estar orgullós d'ella, pel fet de ser capaç d'actuar d'aquella manera. Que l'havia d'admirar per la seva abnegació, per la seva disposició a fer pels fills aquells sacrificis (en aquell cas tal com ja he dit l'objectiu de la mortificació era que Déu s'apiadés i alleugés els mals d'un germà meu). Que havia de valorar que ella es sacrifiqués, ja que ho feia perquè era el que considerava més efectiu de cara a aconseguir el que volia, el bé dels seus fills.

No em va dir: "Caram, no sabia que ella ho visqués així, que ho dugués a aquests extrems i li provoqués tant de patiment, em sap greu!". No em va dir res d'això, només em va parlar d'admiració i agraïment. I jo vaig tenir la sensació d'estar escoltant una extraterrestre.

Ara bé, l'amiga, des del seu punt de vista tenia raó. Però a mi aquella raó, aquell comportament de la meva mare no em desperta admiració, gens ni mica, sinó només tristesa. Perquè recordo la meva mare plorant quan la vaig enxampar agenollada al reclinatori, plorant de dolor, del mal que li feia el genoll, plorant alhora per no ser capaç de mortificar-se més (i més abnegadament), plorant perquè a causa "de la seva insuficient mortificació" Déu no atenia prou les seves súpliques. Aquell dia la recordo plorant, adolorida, trista. I si sento alguna cosa, no és admiració, sinó frustració, ràbia, tristesa.

Aquella amiga tenia "la seva raó"... però jo no estava parlant d'allò que parlava ella, ni tenia gens d'interès a parlar-ne. Parlàvem de coses diferents i en idiomes diferents. Ella parlava del sentit de la corredempció cristiana, i jo li parlava d'Antonio Machado:

"¿Quien me presta una escalera para subir al madero, para quitarle los clavos a Jesús el Nazareno? (...) ¡No puedo cantar, ni quiero, a ese Jesús del madero, sino al que anduvo en el mar!"

Però no li vaig fer cap comentari, era obvi que no tenia sentit fer-ne cap, hauria sigut inútil.

El cas és que els comentaris de l'amiga em van confirmar que l'opinió de feia més de deu anys del meu germà no era correcta: si aquella amiga de la meva mare que alhora havia estat la seva directora no havia entès el que jo havia intentat explicar-li, per a mi era obvi que no era possible que hagués tingut cap a la meva mare l'actitud que el meu germà li havia atribuït. Al contrari, segurament havia aprovat aquelles mortificacions, i és possible que fins i tot les hagués estimulat. I és normal: si pensava que allò era digne d'admiració, per quin motiu no havia d'estimular-li aquelles pràctiques? (2)

Uns dies després, casualment, vaig veure un altre dels meus germans (crec que ja ho he dit algun cop abans, que som una família molt extensa). Aquest germà també és de l'OD. Ens veiem molt poc, em va preguntar què feia, i li vaig dir que estava escrivint aquests records i reflexions sobre la nostra mare, però que no sabia si els acabaria compartint amb la família, que em feia molta mandra pensar en compartir-los amb segons quins germans, perquè tenia clar que seria motiu de discrepàncies.

--
(1) No sé si dir-ne "directora" és correcte, segons la terminologia de l'OD, però en relació a la meva mare exercia funcions d'aquest tipus.
(2) No puc assegurar que fos aquella mateixa amiga, però si no era ella la protagonista del que explico a continuació era una altra de la mateixa colla, del grup de dones de l'OD amb qui la meva mare es relacionava. Recordo una conversa per telèfon, la meva mare parlant d'un cilici que una amiga seva s'havia deixat al dormitori de la casa dels Pirineus de la meva mare. Resulta que l'amiga estava preocupada per si algú anava a la casa i trobava el cilici, i els comentaris que en pogués fer, sobretot segons qui fos qui el trobés. És a dir, que en les seves converses amb les amigues de l'OD el tema "cilicis i mortificacions" era present, no era una raresa. Tant l'episodi del reclinatori com el de la conversa per telèfon sobre cilicis diria que van passar els dos "ja al segle XXI", entre el 2002 i el 2003.