4.13 - Sobre la mortificació

(*) "No he entès mai el sofriment, Senyor. Per molt que m'ho expliquin, no ho entenc. Per què la Creu? Per què la teva creu? Per què vas venir al món? No entenc el pecat, que pugui ofendre tant el meu Déu. Si tu eres Déu, per què no passaves del pecat? No ho entenc."

Aquest text és una de les excepcions dins del conjunt de les notes de la meva mare dedicades al sofriment i la mortificació. N'hi ha alguna altra de semblant, però la majoria de vegades que parla del sofriment i la mortificació no és rebutjant-los, sinó entenent-los, assumint-los, trobant-els-hi el sentit religiós de la "corredempció amb Jesucrist".

Malgrat el domini de les notes "a favor" (del sofriment i la mortificació) de vegades semblava que en la seva vida diària la seva actitud no estava tan polaritzada, sinó que era més ambivalent. Em refereixo si més no als seus darrers onze anys de vida, durant els quals vam conviure.

Parlo de la mortificació perquè considero que és un aspecte que "també" té a veure amb les seves depressions. És un altre aspecte conflictiu, que afegit als que ja arrossegava, la feien encara més fràgil. No més forta, tal com pregonaven aquells que n'exaltaven les virtuts (de la mortificació) sinó més vulnerable, a causa de la seva confusió i del seu disgust pel fet de no ser capaç de mortificar-se "prou", amb la suficient intensitat, amb la suficient "alegria sobrenatural", etc.

Podria explicar algunes històries (històries seves) en què els protagonistes són els cilicis i d'altres estris i formes de mortificació. Ara només n'explicaré una, més discreta, però que em sembla prou significativa d'això que intento explicar, d'aquesta relació seva complicada amb la mortificació.

Era molt aviat, ni tan sols havia començat a clarejar. La meva mare es llevava sempre molt d'hora, i jo no tant. Ella dormia a una punta del pis, i jo a l'altra, amb un llarg passadís entremig. No sé per quin motiu, em vaig despertar abans de la meva hora habitual i, a l'altra punta del pis vaig veure la petita claror de les espelmes del seu altaret, a la seva habitació. Suposo que m'hi devia acostar per dir-li bon dia... i em vaig quedar glaçat.

Aquells dies la meva mare de vegades es queixava del mal que li feia un clau que tenia al genoll (una de les diferents "peces" que duia a diferents parts del cos a causa de diferents incidents i accidents que l'havien fet passar unes quantes vegades pel quiròfan). Val a dir que el fet de queixar-se "també li feia mal": la feia sentir malament, perquè pensava que no s'hauria de queixar, que hauria de dur el dolor en silenci, etc.

Suposo que si aquells dies de vegades es queixava és que n'hi devia fer bastant, de mal, perquè no era en absolut una persona que es queixés amb facilitat dels mals que tenia, i ho dic en plural, perquè en tenia uns quants.

Bé, doncs me la vaig trobar agenollada en un reclinatori que tenia a la seva habitació (una herència de la capella que hi havia hagut a casa dels meus avis), un reclinatori que a més estava en males condicions, amb l'encoixinat per agenollar-se bastant deteriorat, no recordo si fins i tot amb alguna molla desmarxada.

Li vaig dir que què feia agenollada allí, tenint com tenia el genoll malament, i a sobre amb aquell reclinatori desmanegat, que per a ella era com una tortura. De fet era això, "una tortura autoinfligida", una mortificació buscada. I llavors ella, plorosa, em va dir que estava oferint el seu mal a Déu, que estava resant i demanant-li que curés un germà meu que llavors no estava bé. Que així, mortificant-se, Déu valorava més la seva súplica.

La veritat és que jo també m'hauria posat a plorar. Em va fer tanta llàstima, veure-la tan desvalguda, tan crèdula, plorant, amb el seu mal, dient el que deia... M'hauria posat a plora amb ella... i potser també a cridar, si hagués tingut al davant alguna de les persones que havien alimentat en ella aquelles històries de les mortificacions:

"Bendito sea el dolor. -Amado sea el dolor. -Santificado sea el dolor... ¡Glorificado sea el dolor!" Camino, 208

"En su cuarto guardaba el Padre, en una caja, el cilicio y las disciplinas. Impresionaba este instrumento de flagelación, de cuyos cabos pendían trozos de herradura y cuchillas de afeitar, y puntas remachadas." Andrés Vázquez de Prada (1)

Li vaig fer prometre que no es tornaria a agenollar en aquell reclinatori. Si més no, mentre no tingués el genoll curat i el reclinatori arreglat (no sé si fins i tot la vaig amenaçar amb llençar el reclinatori). El cas és que el reclinatori no el va fer arreglar, i el genoll no tenia cura... de manera que ves a saber, és probable que algun altre cop repetís la història, això sí, suposo que calculant que no la pogués enxampar.

--
(1) Andrés Vázquez de Prada, "El Fundador del Opus Dei". Rialp, Madrid, 1983 (p. 161)