4.12 - Que no faci el que vulgui

"Es tracta de pensar millor per tal de viure millor." André Comte-Sponville (1)

Sobre aquest tema que he explicat abans d'intervenir o no, ara posaré un exemple que potser no és el més adequat, ja que en aquest cas no sé fins a quin punt el més important era protegir la meva mare o tranquil.litzar-me a mi mateix.

Havia sortit al diari la notícia d'una dona que havia denunciat el seu marit per haver-la violada. Al voltant de la notícia s'havia generat una polèmica pública, i la meva mare, que sempre estava a punt d'escriure cartes als diaris, en va escriure una criticant aquella dona i les persones que li feien costat, amb l'argument terrible que la seva obligació com a dona casada era estar sempre a disposició del marit, i que per tant allò no era una violació.

Em va ensenyar la carta abans d'enviar-la, em vaig quedar esgarrifat, i vaig mirar de convèncer-la de què no l'enviés. El cas és que al final no la va enviar, sobretot perquè un altre germà, de la seva corda religiosa i per tant amb "criteris morals de confiança", li va dir més o menys el mateix que jo. En canvi hi va haver com a mínim un altre germà, i alguna amiga seva, que van censurar el que jo havia fet i la van animar a fer el que volgués: "Què m'havia pensat jo, intentant impedir que enviés la carta?"

A mi m'hauria fet realment mal, molt, veure publicada aquella carta amb el nom de la meva mare. M'hauria fet molt de mal perquè era una carta que posava de manifest, públicament, un dels aspectes, des del meu punt de vista, més tristos de la meva mare, aquella concepció de la submissió de la dona en la relació de parella. I a sobre amb un exemple tan terrible.

A més, jo sabia que la meva mare "no era només allò" (o potser ni tan sols allò), perquè igual un altre dia podia escriure una carta en sentit contrari, amb la mateixa fermesa. Però això ho sabia jo, i la gent que la coneixíem. En canvi, algú que hagués llegit només la carta del diari s'hauria quedat només amb el que deia allí, una cosa espantosa. Espantosa per a mi, però que de fet era el que s'havia estat inculcant a les dones fins feia ben poc: que la seva obligació (encara que no en tinguessin ganes) era satisfer sempre els desitjos del marit. (2)

No me'n vaig penedir gens, d'aquella intervenció amb el propòsit de fer-la canviar d'opinió, al contrari. Recordo a més que per a mi va ser motiu de reflexió el paper d'aquell germà i d'aquella amiga als quals els semblava molt bé aquella iniciativa de la meva mare (encara que potser no compartissin el contingut de la carta, només perquè escriure-la i enviar-la era una decisió seva).

D'acord, a ells els semblava molt bé. Doncs a mi no: la manera com entenia jo en què consistia estimar la meva mare i fer-li costat m'impedia estar d'acord amb ells. Estimar-la i fer-li costat per a mi era, de vegades, ser intervencionista. Com en aquell cas. De fet, anar a viure amb ella en definitiva va ser la forma d'intervencionisme més gran. (3)

Un últim apunt: per descomptat que quan vaig intentar convèncer-la no vaig fer la més mínima al.lusió a la seva vida personal. A la meva família la sexualitat era com si no existís, era un tema tabú, i encara més tabú si es referia a la pròpia.

--
(1) André Comte-Sponville. La felicidad, desesperadamente. Paidós, 2001 (p. 16)
(2) Amb el que costa eradicar aquestes actituds (hi ha molts homes que encara les tenen interioritzades), només falta això, que la teva mare es manifesti públicament d'aquesta manera tan reaccionària i contrària als drets i la dignitat de les dones. Precisament ella, que alhora, en un altre moment, era capaç de reivindicar aquests mateixos drets amb entusiasme i fermesa!
(3) D'altra banda, vaig ajudar la meva mare a enviar moltes altres cartes als diaris (a través del correu electrònic) amb el contingut de les quals de vegades hi estava en complet desacord (per exemple, sobre el divorci o l'avortament). En aquests casos em semblava que aquella falta de coherència meva (contribuir a la difusió d'unes idees seves que jo rebutjava) tenia una compensació suficient: la meva mare se sentia satisfeta, i la satisfacció facilitava el manteniment dels seus equilibris emocionals. Però és clar, la carta de la violació era una altra història.