4.11 - Que faci el que vulgui
"Només mantenint una distància és possible percebre, i només conservant una certa distància és possible respectar (...) Heus aquí, doncs, una de les claus del respecte: la 'justa' distància. Cal estar molt atents per saber-la trobar; no hi ha mesures canòniques que ens puguin servir ni mètodes de càlcul; en cada cas la seva troballa dependrà de la nostra capacitat per percebre i per estar atents." Josep Maria Esquirol (1)Quan vaig tornar a viure amb la meva mare la meva intenció era procurar que les coses li fossin una mica més fàcils. La teoria era clara, la pràctica de vegades no tant.
Amb aquest propòsit, era necessari estar atent i ser prudent, per tal de saber quan el millor era afavorir les decisions que ella prenia... i quan potser era millor mirar de fer-la reflexionar. I que així, ella mateixa, pogués veure que allò que en aquell moment potser li semblava tan clar, potser no era el que més li convenia, si l'objectiu principal era que no perillés la seva estabilitat.
Les decisions potencialment conflictives podien ser de diferents tipus, però les de més risc sobretot eren les relacionades amb els fills o d'altres parents.
El cas és que quan em semblava oportú, o necessari, ficava cullerada, opinava, i eventualment intentava convèncer-la o dissuadir-la del que fos.
Aquesta postura de vegades intervencionista no era ben vista per tothom. Algun germà de vegades se n'havia queixat, o me l'havia censurat, amb l'argument que la meva mare havia de poder fer sempre el que li semblés millor. I era veritat, tenia raó. Però també ho era que, si el resultat d'alguna decisió desafortunada era un petit o no tan petit cataclisme (aquestes coses passaven), ella en pagava les conseqüències. I de rebot jo també, ja que era qui convivia amb ella (i llavors havia de mirar de reconduir la situació).
Mentrestant, aquell germà que havia defensat amb arguments coherents i consistents la total autonomia de la meva mare, s'estava tan tranquil a casa seva, en general sense ni assabentar-se del que havia passat.
Intervenir sempre implica un risc. I no fer-ho també. Sens dubte, es pot equivocar qui fa i qui no fa.
Durant aquells anys tinc assumit que les meves decisions no van ser sempre les més encertades. Ara bé, mirat en conjunt, em sembla que hauria sigut encara més desencertat si, com a norma, no hagués intervingut mai. Ho repeteixo: segur que ho hauria pogut fer millor... però segurament ho hauria fet pitjor si, davant dels problemes que sorgien o s'endevinaven, m'hagués limitat a fer d'espectador.
No és que vulgui defensar-me. Només vull recordar que viure amb una persona amb problemes emocionals t'enfronta a situacions i dilemes complicats. Davant d'aquestes situacions, pots mirar-te-les des de lluny, desentendre-te'n... O implicar-t'hi, mullar-te, intentant trobar amb humilitat i paciència les millors solucions, o si més no les que semblen menys dolentes (cosa que de vegades és l'únic viable).
Per a mi, les alternatives menys dolentes eren aquelles que, en teoria, semblava que podien acabar generant, en conjunt, un menor patiment.
En el cas de la meva mare el criteri "del risc de patiment" em semblava clau, ja que de vegades era bastant previsible que, en funció de les decisions que es prenguessin, ella podia acabar passant-s'ho malament. I les conseqüències del seu patiment eren fàcils d'imaginar: com més malestar, frustració i sofriment, més riscos de nous episodis depressius. Si més no per a mi, a aquelles alçades ja no hi havia cap dubte, que hi havia relacions clares de causa-efecte entre una cosa i l'altra.
Per això em semblava que de vegades estava justificat ser intervencionista, per tal d'intentar minimitzar aquestes possibilitats de desestabilització. (2)
D'altra banda, aquest és l'escenari en què es mouen tots els familiars que conviuen amb persones amb problemes emocionals importants. La vida quotidiana d'aquests familiars sovint està marcada per aquesta actitud vigilant i eventualment intervencionista. No per cap afany de protagonisme, sinó només per tal d'intentar minimitzar el risc de conflictes i recaigudes del familiar amb problemes. En els moments difícils o potencialment difícils l'objectiu és aquest (o hauria de ser-ho): intentar rebaixar la pressió, mirar d'evitar les situacions potencialment conflictives, procurar allunyar els problemes... I d'aquesta manera, amb una mica de sort, fer la vida de la persona vulnerable potser una mica més fàcil. Una altra cosa és si, malgrat aquest propòsit, després s'encerten les decisions.
Si en aquests casos es té la temptació de jutjar els familiars per com fan les coses, s'ha d'anar amb molt de compte. Sobretot quan els judicis es fan des de fora. Sobretot quan es fan des de lluny. Sobretot quan es fan sense saber ben bé què passa en aquella família. (3)
--
(1) Josep Maria Esquirol. El respeto o la mirada atenta. Gedisa, 2006 (p. 60, 62)
(2) És clar, també hi ha el perill d'intervenir quan no cal intervenir, quan és inadequat fer-ho, quan les decisions que estan en joc més que estar relacionades amb perills de desestabilitzacions tenen a veure amb criteris personals que no fan al cas. Aquest risc sempre hi és, perquè els límits no sempre són clars.
(3) Amb això no vull dir que em semblin malament les opinions formulades "des de fora", al contrari. De vegades són molt útils, sobretot quan es fan amb lucidesa, molta atenció i també molt de respecte. En aquests casos, benvingudes siguin. Però fins i tot en aquests casos, per lúcides i benintencionades que siguin, si "des de dins" no es poden assumir (perquè les circumstàncies no ho permeten, o perquè no ho pot assimilar qui ho hauria d'assimilar) poden no tenir gaire sentit, o molt poca utilitat.