4.8 - Discretes

"Ellas no hace falta que sean sabias: basta que sean discretas."

Mossèn Escrivá justificava posteriorment aquesta frase del punt 946 de Camino amb l'argument del context històric en què la va escriure, en concret referint-se a que llavors no hi havia dones a les universitats (la primera edició de Camino es va publicar el 1939). En lloc de preguntar-se per què no n'hi havia, o per què n'hi havia tan poques, ho trobava normal.

De fet, algunes dones sí que anaven a la universitat. Per exemple, Clara Campoamor hi havia anat: s'havia llicenciat en dret, i després havia sigut diputada, del 1931 al 1933, durant la Segona República. Va destacar com a defensora dels drets de la dona.

Però Clara Campoamor no era precisament el model de dona que tenia al cap mossèn Escrivá. I mentre ella reivindicava els drets de les dones, mossèn Escrivá anava redactant Camino. Segons les biografies dels seus simpatitzants, anava fent diferents ampliacions i múltiples revisions del text. (1)

És a dir, no escriu Camino d'una tirada i el dóna per definitiu, sinó que triga anys, perquè reflexiona sobre cada un dels punts que inclou. Reflexiona i, després, pren decisions tan significatives com, per exemple, incloure en el punt 980 aquesta cita de Sant Pau:

"¿Acaso no tenemos facultad de llevar en los viajes alguna mujer hermana en Jesucristo, para que nos asista, como hacen los demás apóstoles y los parientes del Señor y el mismo Pedro?"

En aquest cas, aquesta devia ser la seva conclusió: de la mateixa manera que els apòstols van ser servidors de Jesucrist, "les dones han de servir els homes".

De fet, pel que fa a aquest tema Mossèn Escrivá no és gens original, ja que es limita a repetir els estereotips masclistes de l'època (religiosos i laics). Com en el cas de Pius XI el 1930 amb l'encíclica Casti Connubii (2). I com en el cas (per la banda laica) dels companys de Clara Campoamor del Partit Republicà Radical, que van votar en contra del dret al vot de la dona.

Aquesta concepció de les dones com a assistentes no era només teòrica o ideològica, sinó que quedava reflectida en l'organització interna de l'OD. Per exemple, en l'organització de les cases dels "numeraris" o "numeràries" (les persones de l'OD que no es casen). En aquestes cases, les persones encarregades de fer d'assistentes en les cases dels homes eren les numeràries, ja que se suposava que ells, "com a homes", estaven dedicant-se a feines més importants, feines que els impedien cuinar, fregar, netejar els lavabos, fer la bugada, etc.

En cap moment, en els escrits o xerrades de mossèn Escrivá hi ha referències a les virtuts del treball domèstic dels homes. I per descomptat, era impensable la possibilitat que ells arribessin a fer d'assistents en cases de dones.

No sé com funciona avui l'OD. L'últim paràgraf l'he redactat en passat, perquè em referia a l'OD del qual la meva mare se'n va fer membre el 1958. En qualsevol cas, si l'OD evolucionava, ho feia amb lentitud. Per exemple, uns quants anys després, el 1968, mossèn Escrivá encara deia coses com aquesta:

"Por eso, me atrevo a afirmar que las mujeres tienen la culpa del ochenta por ciento de las infidelidades de los maridos, porque no saben conquistarlos cada día, no saben tener detalles amables, delicados." (3)

Aquest tipus de frases anaven acompanyades de la proclamació del respecte que li mereixien les dones, de l'alta estima en què les tenia... sempre, és clar, que s'emmotllesin al paper que ell considerava que els corresponia (discretes, submisses, cuidadores, etc.).

Per fer palesa aquesta gran consideració, l'argument definitiu consistia en dir que no era possible menysvalorar les dones, "ja que Déu s'havia fet home a través d'una dona". Per a mossèn Escrivá, com per a l'Església, la Mare de Déu estava dotada d'un munt de virtuts considerades femenines, que havien de ser el referent de totes les dones.

La manifestació més exhaustiva d'aquesta atribució de virtuts eren les lletanies del rosari. I el rés del rosari, amb les corresponents lletanies, era un hàbit que mossèn Escrivá no es cansava de recomanar.

El resultat era que, mentre resaven el rosari i recitaven les lletanies, a les dones com la meva mare no els era fàcil qüestionar el paper que els marits i l'Església els havien assignat: "Resa i no pensis". (4)

--
(1) Amb el títol de "Consideraciones espirituales" ja havia fet circular uns primers textos (més reduïts) el 1934. Sobre el punt 946, a banda de l'explicació del context històric, algunes persones de l'OD justifiquen la frase amb l'argument que és una frase bíblica (com si la Bíblia fos un bon referent, amb la seva recopilació de genocidis, esclavituds, actituds misògines, lapidacions, etc.). D'altra banda, Pedro Rodríguez, a "Camino, edición crítico-histórica" (Rialp, 2002; segons les persones de l'OD l'estudi més rigorós de Camino) al parlar d'aquesta frase s'esforça en justificar-la de diferents maneres, però no fa cap referència al tema bíblic. Curiosament no diu tampoc que altres autors ja l'havien fet servir, com per exemple Severo Catalina (La mujer, 1857) o Leopoldo Augusto de Cueto (La mujer de Guipúzcoa, 1872), és a dir, que era una frase coneguda i coherent amb la tradició misògina dominant.
(2) "(...) se atreven todavía a decir, con mayor audacia, que es una indignidad la servidumbre de un cónyuge para con el otro; (...) tal libertad falsa e igualdad antinatural con el marido tórnase en daño de la mujer misma, pues si ésta desciende de la sede verdaderamente regia a que el Evangelio la ha levantado dentro de los muros del hogar, muy pronto caerá (...) en la antigua esclavitud, y volverá a ser, como en el paganismo, mero instrumento de placer o capricho del hombre." Pius XI, Casti Connubii, 1930, www.vatican.va
(3) Conversaciones con Mons. Escrivá de Balaguer. Rialp, 1969 (p. 207). És part d'una entrevista que li va fer Pilar Salcedo i que s'havia publicat l'any anterior a Telva i Mundo Cristiano (la meva mare estava subscrita a les dues revistes).
(4) No sé si al meu pare li feia molta gràcia que la meva mare fos de l'OD (ell no ho era). Però en podia estar content, ja que l'OD era un formidable aliat seu: l'OD esperava de la meva mare que fos una esposa submisa, dedicada als fills i pendent del marit. Exactament el mateix que n'esperava el meu pare.