4.7 - El peu al coll

(*) "La veritat és que ens estimem molt, malgrat que la meva vida hagi transcorregut amb el taló de la seva sabata damunt del meu coll."

El que explico a continuació va passar durant una audiència a Roma amb Josemaría Escrivá de Balaguer (en aquests escrits en general m'hi referiré com a mossèn Escrivá). M'imagino que, com en d'altres ocasions semblants, en trobades dels meus pares amb responsables de l'Opus (directors del col.legi, de l'esplai, tutors dels fills), mossèn Escrivá va fer molt de cas al meu pare, fent-ne grans elogis, i en canvi no va fer gaire cas a la meva mare. (1)

Suposo que una mica descontenta amb aquells elogis selectius, la meva mare li va dir a mossèn Escrivá que sí, que el meu pare era una gran persona, però que li tenia posat el peu al coll, ell a ella, i que això no era agradable. I llavors mossèn Escrivá li va dir, amb un somriure, "que pitjor seria al revés, que fos ella qui li tingués posat a ell el peu al coll, amb les seves sabates de taló d'agulla".

Aquella resposta presumptament graciosa no va agradar gens a la meva mare, la va decebre, i li va quedar gravada. Li havia sentit explicar unes quantes vegades, queixant-se'n. Suposo que per a ella va ser especialment incòmode, perquè sentia cap a mossèn Escrivá una profunda admiració i veneració, de manera que el fet que ell digués allò, sent una persona tan important com era per a ella, la devia desconcertar.

També és cert que l'admiració de la meva mare no era monolítica, sinó que feia algunes oscil.lacions. De vegades podia tenir una actitud admirativa i a continuació una altra de crítica. De fet, molts cops tractava de masclista mossèn Escrivá. Fent servir aquesta mateixa paraula, masclista. I a continuació potser ho justificava amb l'argument de "ja se sap, en aquella època...", o canviava de tema i començava a fer grans elogis de mossèn Escrivá, parlant d'altres aspectes seus.

Pel que fa a la vessant admirativa, hi ha una anècdota curiosa i significativa. No sé a partir de quin moment, mossèn Escrivá va decidir unir el seu nom compost: Josemaría (2). I la meva mare llavors va fer el mateix amb el seu nom també compost, unir-lo.

No m'hi vaig acostumar mai, no perquè m'importés gaire que ella l'escrivís d'una manera o d'una altra, sinó pel que, des del meu punt de vista, significava aquella decisió seva; amb el nom unit jo la veia menys ella mateixa, més submisa i menys lliure.

--
(1) Era una situació habitual, tant, que uns quants anys més tard, alguna vegada ho vaig comentar amb algun d'aquells interlocutors (amb un parell hi tenia una bona relació), mirant de fer-els-hi entendre que aquella actitud seva, lloant sempre el meu pare i ignorant la meva mare, no era ni justa ni intel.ligent. L'èxit d'aquestes reflexions crec que va ser mínim, ja que no vaig tenir mai la sensació que acabessin d'entendre el cas, és a dir, "el problema".
(2) Això, a banda de la modificació dels seus cognoms, no sé si anterior o posterior a la del nom; es veu que mossèn Escrivá era un senyor una mica preocupat per aquestes coses tan "sobrenaturals".