4.6 - Ajudar a viure?

"La por és també una emoció religiosa. Resideix en l'origen de les religions, les quals protegeixen contra ella, alhora que la utilitzen sense treva i sense decòrum." José Antonio Marina (1)

És veritat que durant la seva vida de casada i la seva vida com a membre de l'Opus Dei, tant el meu pare com la gent de l'OD van ajudar la meva mare a viure: van ser sempre al seu costat, de manera incondicional. Tan incondicional, que ella no parava de lloar i d'agrair aquell suport, sense el qual, deia, "hauria sigut incapaç de viure".

He dit de manera incondicional, i de fet crec que la paraula més adequada seria constant. Perquè incondicional només ho era en la mesura que estava clar que ella assumia el seu rol d'esposa dependent del marit i el seu rol de membre de l'OD subordinada a les normes d'aquesta organització. En la mesura que aquesta subordinació no es qüestionava, l'ajuda rebuda sí que era "incondicional".

No sé quina hauria sigut la vida de la meva mare si no s'hagués casat amb el meu pare. O com li haurien anat les coses si no s'hagués fet de l'OD. Ves a saber, seria tan gratuït dir que potser li haurien anat millor, com dir que potser li haurien anat pitjor. En qualsevol cas, suposo que malgrat el seu caràcter rebel, devia tenir també una certa tendència a la subordinació, fos quin fos l'origen d'aquesta tendència, ja que sinó tot seria massa inexplicable.

Des de fora, en general és fàcil veure les trampes de segons quines relacions de submissió i dependència. En canvi, des de dins una visió objectiva és més difícil, sobretot quan el rol social dependent d'una persona ha estat alimentat pel seu entorn des de la infantesa, de manera que està tan interioritzat que es viu com allò més normal.

No és fàcil desemmascarar aquestes situacions. No t'ho posen fàcil. Perquè a aquesta situació de dependència i subordinació hi arribes a través d'un procés en què s'hi barregen moltes coses, tant grans ideals d'una banda, com d'una altra una teranyina de pors i inseguretats.

En relació amb aquestes pors i inseguretats, el sentiment de formar part d'un grup (familiar o religiós) et dóna seguretat. Aquesta és la part positiva.

Però hi ha l'altra part: has assumit uns rols que t'imposen unes servituds que alhora et porten, de mica en mica, sense que te n'adonis, a situacions de fragilitat creixent (i alhora, paradoxalment, tal com he dit també de seguretat). De fet aquest és l'objectiu: no la plena autonomia, sinó la dependència, ja que d'aquesta manera qui tutela es converteix en imprescindible. Quan arribes a aquest punt és quan l'ajuda incondicional (és a dir, condicionada) apareix com el referent que et garanteix la seguretat que necessites.

El meu pare, en una cita que ja he reproduït abans, en una carta li ho deia així a la meva mare:

"Sempre et voldré veure submisa i humil, que són els moments que el cor es vessa més cap a tu."

I al Camino hi ha moltes cites com aquesta (la 617):

"Obedeced, como en manos del artista obedece un instrumento —que no se para a considerar por qué hace esto o lo otro—, seguros de que nunca se os mandará cosa que no sea buena y para toda la gloria de Dios."

 

--
(1) José Antonio Marina. Anatomía del miedo. Anagrama, 2006 (p. 10)