4.4 - La incorporació
(*) "La Carmiña, que feia un munt de temps que em seguia, em va escriure la carta [demanant l'admissió a l'Opus Dei] i em va dir: 'No hi ha marxa enrere'. I jo, tonta del tot, vaig firmar el full, sense pensar què firmava ni a què em comprometia."El 1958 la meva mare es va fer de l'OD. Suposo que, com a tantes altres persones com ella d'aquella època, li va semblar que era una forma de ser millor catòlica. Tanmateix, es veu que no acabava de decidir-se, i va haver de necessitar una empenta, tal com queda reflectit en la nota anterior. (1)
És curiós tot el que diu la meva mare en un paràgraf tan curt: que la Carmiña feia temps que li anava al darrera, que va ser la Carmiña qui li va escriure la carta, que la Carmiña li va dir que no se'n podia desdir, i que ella, la meva mare, no sabia "què firmava ni a què es comprometia".
Malgrat aquest inici (que explica bastant bé com funcionava l'OD llavors), després d'haver demanat l'admissió ella estava la mar de contenta. I el cert és que mai, a partir de llavors, va fer el més mínim comentari en el sentit de queixar-se del fet de pertànyer a l'OD, al contrari. De vegades potser en criticava algun detall, però la seva comoditat i entusiasme com a membre de l'organització i admiradora incondicional del seu fundador era la norma. Fins al dia que va morir.
Ella ho vivia així i des de l'OD també la veien així, "una autèntica dona Opus Dei", tal com me la va definir fa poc una coneguda seva, també membre de l'OD. Per a la meva mare, la vida sense l'OD era inimaginable, no va tenir mai el més petit dubte en aquest sentit.
Pel que fa a l'últim punt de la nota, "sense pensar què firmava", això encara era més real del que ella es pensava. Llavors l'OD es regia per les seves Constitucions de 1950, unes Constitucions que ni eren públiques ni es facilitaven als nous membres, i que a més, si algú hi podia accedir, si no sabia llatí no s'assabentava de res, perquè per tal de dificultar-ne la lectura no es traduïen. Tant una cosa com l'altra, la no publicació i la no traducció, estava clarament estipulada a les mateixes Constitucions, al seu punt 193:
"Aquestes Constitucions, les instruccions publicades i les que en un futur puguin publicar-se, així com els altres documents no han de divulgar-se; encara més, sense llicència del Padre, aquells dels esmentats documents que estiguessin escrits en llengua llatina ni tan sols s'han de traduir a les llengües vulgars." (2)De tota manera, era un desconeixement relatiu o anecdòtic, ja que de fet sabia bé on es ficava. El paper que va jugar la Carmiña és real, igual que és cert el secretisme en relació a les Constitucions, però ningú la va enganyar, el model de vida que se li oferia era ben clar. (3)De l'OD la va atraure l'accent que posava "en la santificació del treball ordinari", és a dir, que una catòlica podia arribar a ser santa vivint "en el lloc i condició en què Déu l'havia posat". En el cas de la meva mare això es concretava en viure tal com ja de petita li havien ensenyat que havia de viure una dona: sent una devota catòlica, confessant-se i combregant regularment, seguint les indicacions del confessor, resant, mortificant-se, fent apostolat i, en tant que dona casada, ocupant-se del marit, tenint molts fills i educant-los cristianament.
Els tres eixos que he esmentat a l'apartat anterior estan ben clars des del primer moment: obediència, mortificació i condició subordinada de la dona. Des del seu rol d'esposa i mare de família, ara, a través de l'OD, aquests tres eixos seran, encara més, "un camí de santedat". (4)
--
(1) En el mateix escrit, just abans diu: "El dia 9 de gener vaig pitar". En l'argot de l'OD pitar és escriure al "Padre" (el prelat de l'OD, llavors el mateix mossèn Escrivá) sol.licitant la incorporació a l'organització (la meva mare considerava aquesta petició com la seva incorporació, desconec exactament els tràmits que es seguien).
(2) M'hauria agradat haver tret aquesta cita d'algun llibre o web pertanyents "a la literatura o informació oficial de l'OD", però en aquest tipus de pàgines no l'he sabut trobar en castellà, només en llatí. En qualsevol cas, la cita és autèntica, malgrat l'hagi d'haver anat a buscar a publicacions "no oficials". En aquest sentit, aquesta dificultat de consulta com a mínim és sorprenent (amb la majoria de documents oficials de l'OD crec que segueix passant el mateix).
(3) No només pel que li explicava la Carmiña: a Camino, que llavors ja era un llibret força conegut i del qual (quan ella es fa de l'OD) se n'havien publicat ja unes quantes edicions, queda ben clar el pla de vida que es proposa a les persones que s'acosten a l'OD.
(4) Amb l'al.licient que l'OD feia un joc de mans o de paraules i aquesta opció la presentava com una renovació dins de l'Església. Per descomptat no és un objectiu meu parlar ara del paper renovador que s'atorgava l'OD dins de l'Església, primer perquè m'interessa poc i segon perquè seria molt llarg (caldria parlar de l'origen dels Instituts Seculars, dels diferents moviments dins de l'Església semblants a l'OD, de la voluntat de l'OD de diferenciar-se de qualsevol altra opció dins de l'Església, etc.). Tal com he dit, aquí no toca parlar de tot això.