4.2 - L'oca i el pastor
(*) "El meu marit era com gairebé tots els homes de la seva època, un masclista acabat. Estimava molt la seva dona, però la volia submisa i casolana. Al cap de pocs anys de casar-me vaig trobar un dibuix seu, que havia fet quan anava a col.legi, en el que es veia una oca, i un pastor amb un bastó. Vaig pensar que reflectia d'allò més bé la seva manera de ser i la nostra relació. Ell m'estimava molt, però volia que jo fos perfecta, segons la seva idea de perfecció, seguint el camí que ell havia somniat que seguiria jo com a dona seva. 'Ell sabia el que em convenia', i com que ho sabia havia d'aconseguir que ho fes. Vaig fer emmarcar el dibuix i li vaig ensenyar, dient-li que era la imatge de la nostra relació." (1)Recordo aquest dibuix emmarcat i penjat al costat de la porta de l'habitació dels meus pares: un pastoret que, amb un bastó, guia una oca. No sé quan la meva mare va penjar el dibuix, però com a mínim els últims onze anys sempre va estar allí. I no era un dibuix que després de penjar-lo hagués quedat oblidat en aquell pany de paret (com tantes coses que pengem i que s'acaben fent "invisibles", de tan acostumats que estem a veure-les). Ella el tenia present, i de tant en tant en parlava, el feia servir d'exemple per explicar el que ella considerava que havia sigut la relació amb el meu pare.
Bé, això quan pensava "des d'aquest punt de vista", ja he dit que la meva mare tenia diferents punts de vista, segons els dies i les circumstàncies.
Per exemple, un cop mort el meu pare, durant els dinars dels dissabtes en els quals sovint hi havia fills i nets convidats, de tant en tant explicava que havia rellegit alguna de les cartes que el meu pare li enviava quan festejaven, i quan ho explicava sempre afegia "que es tornaria a casar amb ell una altra vegada", que ho tornaria a fer tot igual.
Sobta que ho digués, si es pensa en el que el meu pare li deia abans de casar-se en aquelles cartes (això sí, amagat entre grans declaracions amoroses i lloances). Ja n'he posat alguns exemples en un altre apartat ("Sempre et voldré veure submisa i humil", etc.), unes coses que sembla que haurien d'haver fet que la meva mare fugís esperitada de l'home que les hi escrivia.
D'altra banda, a les acaballes de la vida, suposo que aquest autoengany tenia una part positiva: ignorar les arestes i els conflictes, embellir el passat... De vegades, mentir-nos és una bona alternativa, per tal d'estar en pau amb nosaltres mateixos, per tal d'estar una mica més a gust a la vida. Sobretot, quan allò que embellim són fets consumats i inamovibles.
(*) "Malgrat tot, em tornaria a casar amb el meu marit amb els ulls clucs. No podria estimar ningú com vaig estimar-lo a ell, situat en el seu pedestal i volent enlairar-m'hi durant tota la seva vida. Penso que ell, a la seva manera va ser feliç, i jo a la meva manera també."A més, hi ha una altra cosa: per a la meva mare l'avaluació que feia d'haver-se casat amb el meu pare era inseparable de la realitat present: l'existència dels seus fills i nets. Són dos àmbits diferents, d'una banda, les decisions que prenem en un moment de la vida i si posteriorment les considerem assenyades o no. I d'una altra banda, la realitat que avui ens envolta, fruit tant de decisions anteriors com de diferents atzars.--
(1) Sobre el context i les causes de la rotunda afirmació de la meva mare es podrien posar molts exemples. En poso un: quan els meus pares es van casar eren habituals (no sé si fins i tot obligatoris) els cursos de preparació per al matrimoni, que coincidien en remarcar el paper subordinat de la dona. Josep Maria Gassó era un monjo de Montserrat especialitzat en impartir cursos d'aquests. Era l'autor de "Cinc aspectes de l'amor conjugal", del qual se'n van fer diferents edicions. Adreçant-se a la dona, deia en aquest llibre: "Voler ésser esclava incondicional del marit: heus ací la clau eficaç per a la bona marxa de l'harmonia en la parella i de la fidelitat de la llar". I també: "Quan emprem els termes esclavitud i submissió no entenem pas la submissió i l'esclavitud pròpies dels esclaus o esclaves del paganisme, sinó una actitud de generosa i humil abnegació per a adaptar-se voluntàriament al criteri i les disposicions del marit." Fragments citats per Maria Aurèlia Capmany a "La dona", Dopesa, 1975 (p. 268, 269).