3.20 - Els records

"Amb la meva germana, quan evoquem escenes de quan érem nens o adolescents, a casa, jo tinc una versió del que va passar en un determinat dia mentre menjàvem i ella la contrària. Què passa per tal que, després d'anys, cadascú recordi el mateix fet de manera diferent?" Juan Marsé (1)

Els records estan exposats a tota mena d'incidències, de vegades lleus, i de vegades tan importants que entre els records i la realitat a què es refereixen gairebé no hi ha relació.

De fet, hi ha records completament inventats, fruit d'un procés d'elaboració del que no en som en absolut conscients. De manera que podem defensar amb tota la convicció i passió del món fets que només existeixen en la nostra ment, que no han passat mai, però que estem convençuts que han passat. Quan actuem així, "falsegem però no mentim", perquè diem coses que no són veritat però convençuts que ho són. (2) (3)

De vegades els records coincideixen molt, potser del tot, amb els d'altres observadors. De vegades "també" coincideixen amb la realitat. En general, recordem coses que han passat de debò, però de vegades (més de les que ens pensem) potser les recordem maquillades, o retallades, o ampliades amb fragments d'altres experiències, o amb falques d'invencions. Aclarir-se no sempre és fàcil.

Per tant, no puc afirmar que qualsevol cosa de la qual n'hagi estat testimoni passés ben bé segons els meus records (i en conseqüència, tal com l'explico).

L'excursió pels records vinculats a la vida i la mort dels meus pares sé que està condicionada per aquestes limitacions, pròpies de qualsevol excursió al món dels records. Quan parlo dels records familiars en sóc conscient.

Volia fer-ho explícit, per tal de contextualitzar de forma adequada el grau de fiabilitat de les versions que jo pugui oferir sobre el que, des del meu punt de vista, potser va passar en un moment determinat, o que anava passant durant diferents períodes de la vida de la meva mare.

--
(1) Juan Marsé. La Vanguardia, 7-4-2016
(2) Pel que fa als records dels altres, doncs igual. Si desconfio de mi, dels altres com a mínim en la mateixa mesura. De vegades encara més: la gent que parla amb molta seguretat em genera un grau de desconfiança d'una intensitat semblant a la seva seguretat. No ho puc evitar, és una reacció alhora racional i visceral.
(3) Giuliana Mazzoni ho explica així: "L'acte de recuperar records de la memòria no és un acte de tipus passiu en què es reactiva una imatge, una clara fotografia d'un esdeveniment, sinó que és més aviat un acte en què es reactiven diferents informacions, apedaçades i reorganitzades, de manera que creen un esdeveniment mental que podria anomenar-se 'record'. La memòria seria, per tant, fonamentalment, un procés de tipus reconstructiu i no una simple recuperació." (¿Se pude creer a un testigo?, Editorial Trotta, 2010, p. 58)