"La llibertat és la voluntat de ser responsables de nosaltres mateixos." Friedrich Nietzsche

La sensació de seguretat que donava la meva mare abans de casar-se es corresponia amb una veritable seguretat? Per què va prendre les decisions que va prendre? Per què el seu pare era tan important per a ella? Per què tenia una relació difícil amb la seva mare? Per què va casar-se amb l'home que es va casar, amb les coses tan inquietants que ell li deia per carta quan festejaven? Per què...?

Moltes preguntes, i avui poques possibilitats d'obtenir respostes... perquè ella ja no hi és, i perquè si hi fos, potser tampoc seria capaç de respondre-les: que siguem protagonistes d'uns fets no vol dir que sapiguem sempre perquè els hem protagonitzat, o perquè els hem gestionat de la manera que ho hem fet. Sovint som grans desconeixedors de nosaltres mateixos.

De les diferents facetes o característiques de la meva mare ara em referiré a una que és probable que tingui relació amb el que he exposat: el seu anhel de ser "una persona modèlica" en tot, tal com queda de manifest en aquesta llista seva:

(*) "Volia ser:
Bona com la Mare Teresa.
Ordenada com el meu marit.
Intel.ligent com la meva germana.
Dolça com la María Luisa.
Simpàtica com la Isabel.
Guapa com la Ingrid Bergman.
Esvelta com la Marylin.
Alegra i sociable com la Queta.
Etc., etc., etc."
(la llista acaba així, amb els "etc.").

Si hagués continuat la llista, hi hauria pogut afegir punts com, per exemple, "bona proselitista religiosa", "excel.lent administradora familiar", "modèlica mare i educadora"... perquè eren desitjos seus que en altres moments també posava de manifest. De la manera que era ella, amb el seu elevat grau d'autoexigència, la llista podia ser inacabable.

Sí, la meva mare tenia aquests anhels de perfecció, i tenir anhels d'aquest tipus (ideals, il.lusions...) en principi no és dolent, ens ajuda a viure. Però ser esclaus d'aquests anhels també ens pot fer molt desgraciats:

"És de sentit comú que com més exigents o menys realistes siguin els nostres criteris, més probabilitats tindrem de sentir-nos defraudats. Un problema bastant freqüent que mina la nostra autoestima són aquestes exigències no raonables que ens marquem a nosaltres mateixos i que es tradueixen en el tan utilitzat 'hauria'." Luis Rojas Marcos (1)

D'altra banda, la llargada d'una llista d'aquest tipus no és el més determinant. Un dels punts, qualsevol, només un, viscut de manera suficientment obsessiva, pot arruïnar completament una vida.

A més, des de la perspectiva de l'estabilitat mental, és igual que el punt sigui de tipus altruista i solidari, o al revés, egoista, frívol... El que compta (com a factor mental desestabilitzador) és el seu caràcter obsessiu.

La meva mare tenia aquest punt obsessiu. Sobretot en l'àmbit religiós. Un punt obsessiu que també incloïa, i això encara era més greu, el que haurien de fer les persones "de les quals ella se'n sentia responsable". Sobretot els fills, encara que ja fossin majors d'edat i estiguessin completament independitzats.

Si els fills no feien el que ella considerava que havien de fer, "se sentia una fracassada". (2)

--
(1) Luis Rojas Marcos. La autoestima. Espasa, 2007 (p. 155)
(2) I per això alguns dels fills ens vam enfrontar a les seves expectatives (i a les del nostre pare), ja que si no ho haguéssim fet hauríem sigut uns desgraciats. No perquè la nostra opció fos millor que la seva (això podria ser opinable), sinó sobretot perquè la nostra opció "era la nostra".