3.17 - Les tallarines

(*) "Fins a la una estirada al llit, però s'acostava l'horror de la cuina, quan de fet a mi, quan estic bé, m'entusiasmen els menús originals."

Quan es trobava bé, a la meva mare li encantava cuinar. La cuina era un espai on s'hi sentia a gust. No li feia por fer menjars, en immenses cassoles, per a un munt de gent. També li agradava fer experiments gastronòmics, que en general sortien bé, i algun cop no tant.

Recordo, quan jo tenia potser dotze anys, un flam de color verd que havia fet ella. No recordo si era bo, ni cap comentari sobre el flam, només aquell color tan estrany.

De molts anys més tard recordo un gelat de sardines, suposo que fet a partir d'alguna recepta "d'algun cuiner avantguardista", és probable que de propina interpretada lliurement per la meva mare. Un altre gelat original va ser un d'espinacs: van ser les postres que es van trobar uns consogres el dia que els va convidar a dinar.

A la meva mare li encantava mirar revistes i llibres de receptes... i després sovint feia les coses sobre la marxa, segons el que tenia a l'abast, i a ull, sense preocupar-se gaire ni dels ingredients concrets ni de les quantitats exactes de la recepta.

Recordo les escudelles i carns d'olla de Nadal, i els esplèndids capons cuits al forn farcits de botifarres, cansalada, panses, prunes, cebes... I els canelons de Sant Esteve, fets amb les restes del dia abans.

La recordo tirant rajolins, o uns bons rajos, de vins o licors a les carns rostides, que feia a la cassola o al forn. Ella no bevia vi, però cuinant en gastava sovint.

Recordo les plates de crema, de "la crema de l'Àvia", que els nets sempre esperaven quan l'anaven a veure i que ella en aquests casos sempre tenia a punt. I també recordo la crema cremada del dia de Sant Josep.

Recordo altres cremats no tan bons, quan es despistava i l'olor d'agafat s'escampava per la casa, i llavors venien les corredisses. L'olor de cremat del sofregit, o de l'arròs, o de les llenties, i després la feinada per netejar aquelles cassoles carbonitzades.

Recordo les truites més inversemblants, amb tota mena d'ingredients, segons les restes que hi hagués a la nevera. I els arrossos també de restes, i els altres, "els arrossos nous", sobretot el dia de convidats; en general tots els arrossos molt bons, tant els reciclats com els normals. I també alguna excepció, algun experiment fallit.

Recordo els pastissos de pa, fets amb les molles acumulades al llescar-lo, barrejades amb llet, ous, sucre i un raig de licor, i llavors cuit al forn. (1)

Recordo, quan era petit, els caramels de sucre cremat, fets caramel.litzant el sucre al foc, i després abocant-lo damunt d'escuradents escampats pel marbre, prèviament untat d'oli.

En canvi, no recordo l'època de les tallarines diàries, quan ella no era capaç de cuinar una altra cosa. Aquelles èpoques durant les quals s'ho passava tan malament a causa de la depressió. Quan tot i voler fer àpats variats acabava bullint cada dia les tallarines, ja que era l'únic que es veia capaç de fer. Llavors, durant aquelles èpoques més dolentes, jo no vivia allí.

La meva mare de vegades en parlava, d'aquelles tallarines. Com a exemple. Parlava de les seves dificultats per fer les feines més bàsiques quan es trobava malament. I explicava que era gràcies a la seva immensa força de voluntat que aconseguia fer aquells mínims.

Ara bé, sobre les tallarines, el que no explicava la meva mare era que el dinar no era mai "només" tallarines, ja que hi havia també segon plat, normalment carn, que també calia coure, i postres, en general fruita. Una fruita que com la carn, com els paquets de tallarines, com el pa, l'oli, la llet, com tot el que es gastava, calia anar-ho a comprar. I en quantitats importants, perquè érem una bona colla. Tenia ajudes (dels fills, de les minyones), però la responsable de tota aquella logística era ella. Encara que algunes temporades es passés bona part del dia estirada al llit, amb aquells ulls de vidre sense vida que encongien el cor, era capaç d'alçar-se quan tocava i fer aquells mínims, si és que se'n pot dir així. Perquè no eren tan mínims, aquells "mínims".

Hi ha persones que en situacions semblants, d'episodis depressius severs, no fan absolutament res, i no ho fan perquè són incapaces de fer-ho. En canvi, ella aconseguia alçar-se i fer el dinar, un dinar que a ella d'altra banda li semblava molt poca cosa, perquè suposo que el comparava amb els dinars esplèndids que sovint feia quan es trobava bé.

I la cuina n'era només una part. Després hi havia la roba, la de la casa i la de cadascú; comprar, rentar, plegar, endreçar. I tot el relacionat amb els col.legis dels fills. I...

Jo no he tingut mai cap depressió, però em sembla que mai he arribat a fer "la poca feina" que ella feia quan es trobava malament. Dic quan es trobava malament, perquè, per descomptat, no he tingut mai el grau d'activitat que ella tenia quan estava estable (de les eufòries ja ni en parlo, quan es podia passar vint-i-quatre hores seguides, o més, d'activitat frenètica, sense parar).

Crec que la meva mare era una depressiva atípica, a causa de la seva força de voluntat i del seu sentit de la responsabilitat: no fer res no ho feia mai. Feia menys, o molt menys, però aquell molt menys, "aquell no fer res", seguia sent una activitat logísticament important.

--
(1) Quan es llescava el pa, les molles es guardaven a calaix del pa, i quan n'hi havia una bona quantitat era quan ella en feia algun pastís o algun altre plat.